En una Barcelona crepuscular, plena de racons oblidats i carrers que només es revelen a qui sap mirar, un home solitari descobreix una casa antiga i enigmàtica, envoltada d’una colònia de gats negres i custodiada per una velleta tan misteriosa com fascinant.

El que comença com una simple passejada nocturna es transforma en un viatge iniciàtic, ple de símbols, records, presències i absències. En el cor d’aquesta casa encantada —i potser encantadora—, l’Edmond trobarà molt més que silenci i miols: trobarà un mirall de si mateix, una porta oberta a d’altres realitats i una amistat insòlita que li capgirarà la vida.

La Casa dels Gats és una novel·la que combina el realisme màgic amb l’estètica gòtica, la tendresa amb el misteri, i la poesia amb l’humor discret. Amb una prosa rica i evocadora, Emili Gil ens convida a travessar el llindar entre el món que veiem i el que intuïm, però que, sovint, no ens atrevim a viure.

Una història delicada i magnètica per a tots els lectors que estimen la nit, els secrets i, per descomptat, els gats.

«Quan el cerç bufa fort a La Sénia, la poesia s'escriu. O no s'escriu. Depèn del vent».

Emili Gil, poeta de trajectòria tan imprevisible com les llevantades, ha rebut la mateixa pregunta tantes vegades que ja li ressona dins del crani com un vers obstinat: «On puc llegir els teus poemes junts?». Aquest llibre és la resposta.

El cerç del vers no és un poemari a l'ús. És un recull miscel·lani, un work in progress bastit sobre els fonaments de diversos llibres que l'autor duu a dins, sempre en procés, sempre inacabats, perquè escriure, per a ell, és qüestió de ratxades. Nascut de la petició popular —d'aquells lectors de Facebook i Instagram que reclamaven un lloc on aturar la fugissera paraula digital—, aquest volum aplega versos dispersos i els ordena en vents temàtics: la llibertat i la seva germana bessona, la solitud; el tall sec del desamor; la memòria antiga dels mites i les llegendes; l'arrel fonda dels poemes rurals; el ritme trencat dels poemes urbans.

I ho fa amb un estil que beu de Verlaine (en la musicalitat melancòlica), de Lautréamont (en la imatgeria violenta i bella) i de Baudelaire (en la mirada fixa en el mal fruit i la podridura elegant). Són poemes i sagetes de la vida, perquè cada vers és una fletxa llançada des de la tensió de l'arc, un intent de travessar la pell fina de la realitat i arribar a la nua veritat de les coses.

Aquí trobareu títols provisionals de llibres que potser, i només potser, algun dia veuran la llum: «Tardorals, «Les Set Carasses», «Màgiques», «Amort», «Parisenques»... Ara com ara són promeses que el vent s'ha endut i que aquest volum aplega sota un mateix cel ras.

Llegiu-lo amb el cor ample i les orelles ben afinades, esperant la propera llevantada. Xaleu. Deixeu-vos endur. Voleu!