Una idea de Catalunya és una contribució al debat en curs sobre el present i el futur del catalanisme, en el qual incideixen els enormes canvis que es produeixen a escala global, les transformacions operades a Catalunya i a Espanya des de la transició democràtica, així com el relleu polític que hi ha hagut al capdavant del país i la nova etapa que comporta en la progressió de la nació catalana. I és també una expressió del pensament plural d'una de les dues matrius bàsiques del catalanisme, filla dels valors de la revolució democràtica i d'un concepte de nació indestriable de les necessitats i dels anhels de les persones que la integren.
Aquest és un llibre deutor de l'exposició «Ciutadana Maria Aurèlia Capmany», que es va inaugurar l'any 2002. De tota la feina desenvolupada per a l'exposició sorgeix una nova publicació que actualitza i enriqueix un relat que aleshores era visual i que ara es fa escrit. És el relat de tota una vida, recolzat a la pròpia veu de Maria Aurèlia, que fa camí a través d'una selecció de cites extretes principalment dels seus llibres memorialístics.
Aquest no és un recull de poemes esparsos, posteriorment engalzats, sinó un únic poema que ha anat creixent interiorment. Vaig començar a escriure'l fa temps, per als meus fills, un dia en què l'atzar em posava en risc i el magí se m'enduia pel pedregar transcendent: hi haurà un després des d'on poder acompanyar-los? Posteriorment, els el vaig anar completant, amb la vana intenció d'instruir-los i d'aconsellar-los sobre les coses que he après o que he cregut, amb la seguretat que no els serviria de gaire, però amb el desig que els fes companyia i que, potser, en algun moment, vés a saber, els pogués ser d'alguna ajuda. Acabarien per fer-s'hi lloc unes quantes cavil·lacions sobre tot plegat: l'univers i nosaltres, la condició humana, el bé i el mal, l'origen i el destí....
Jordi Font Cardona, llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, és des de l’estiu de 2019 secretari del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, a més de patró de la Fundació Rafael Campalans, creada el 1979 i que té com a objectiu principal la difusió del pensament socialista democràtic. En l’àmbit de la docència és professor del màster en Producció i Comunicació Cultural de la Universitat Ramon Llull.
Persona de profundes conviccions democràtiques, és un històric del moviment associatiu i polític del nostre país. El 1971 va ser detingut i empresonat pel seu activisme antifranquista en l’àmbit sindical i veïnal. Tres anys més tard seria un dels fundadors de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample de Barcelona.
En el camp polític, va ser un dels components del Nucli Impulsor de Convergència Socialista de Catalunya (1974) i membre del Secretariat del PSC-Congrés. Posteriorment, va formar part de la Comissió Executiva del Partit dels Socialistes de Catalunya, on va exercir de secretari de Cultura (1980-1996), en els equips de Joan Reventós i de Raimon Obiols, impulsant les polítiques socialistes relatives a la cultura, la llengua i el fet immigratori. A partir de 1996, va formar part del corrent Nou Cicle i de la plataforma Fòrum Cívic (2011). És membre del Cercle Catalanista de l’Ateneu Barcelonès —una de les seccions de debat i activitat civil més destacades dins de l’entitat, on es debaten temes d’actualitat mantenint un fort compromís amb la defensa de la cultura, la democràcia i el país. També forma part del Grup Pròleg —un grup d’intel·lectuals del món socialista català que promouen «una sortida enraonada a la crisi institucional a Catalunya i a Espanya per la via de la negociació i de l’increment de la capacitat del nostre autogovern».
Després de la llicenciatura a la UB es va especialitzar en polítiques culturals i educatives de les arts a la Fundació Jaume Bofill, a la Fundació Serveis de Cultura Popular i a l’Ajuntament de l’Hospitalet. Fou coordinador de Cultura de la Diputació de Barcelona (1983-1999), des d’on va impulsar diversos projectes: Centre d’Estudis i Recursos Culturals, biblioteques de nova generació i l’Oficina de Difusió Artística. El 1985, va ser un dels promotors del Pacte Cultural entre les administracions, proposat pel conseller Joan Rigol. Del 1999 al 2002, va impulsar el Fòrum Metropolità de regidors de Cultura i la creació de la xarxa iberoamericana Interlocal de ciutats per la cultura.
Va ser director general de l’Institut del Teatre (2002-2014) i, des del Consell Superior d’Ensenyaments Artístics de l’Estat, va ser un dels impulsors del procés d’incorporació d’aquests ensenyaments a l’Espai Europeu d’Educació Superior.
El 2002, va comissariar l’exposició «Ciutadana Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d’acció» (Palau de la Virreina) i, el 2003, l’exposició «La pàtria dels humans. Vint-i-cinc anys del PSC» (Museu d’Història de Catalunya).
És autor de diversos llibres d’assaig: Àlbum del socialisme català i la Catalunya popular (PSC, 1990), Papers de política cultural (Edicions 62, 1991), Una idea de Catalunya: aportacions al debat del catalanisme (Pagès editors, 2008, com a coordinador), Els camins de Maria Aurèlia Capmany, escriptora i dona d’acció (Ajuntament de Barcelona, 2011) i Després (Pagès editors, 2017).
