La bohèmia

Al peu del lent crepuscle

«Textos Bohemis»

A Joan Vinyoli

Autoria

La llum gairebé ja no il·lumina; es despulla, es posa el pijama

Hi ha una bellesa en el fracàs. En admetre que el món és més gran que no pas el meu idioma

Sento el pes del dia que s’acaba. No és una feixuguesa excessivament opressiva; és el pes de les coses ben fetes, o si més no intentades, que ara descansen, proven de reposar. 

 La llum gairebé ja no il·lumina; es despulla, es posa el pijama. Es retira dels objectes amb una lenta dignitat, deixant-los més sols, més amb ells mateixos. És millor. Que cadascú sigui allò que és. La cadira és més cadira ara, en la penombra.

Escric, però les paraules tenen un regust de llumins apagats. Són allò que queda després del foc de la visió. Cercaven capturar la resplendor, la fugaç insinuació de veritat que existeix entre la fulla que cau i el meu cor que la veu caure. I els mots només han aconseguit descriure la fulla. La tristesa no rau en trobar els verbs escaients. És saber que, fins i tot trobats, mai més no tornarà el mateix instant que els va precedir.

Els poetes joves busquen el llampec. Jo busco la guspira que en roman després, la claror persistent i trista que inunda la cambra quan la tempesta s’allunya. Aquella que revela les empremtes de la pluja a la finestra. Escric des d’aquesta claror. Des de l’aftermath. Des del record del tro, no pas del tro.

Miro les meves mans sobre el paper. Aquestes mans que han tocat pells estimades, llenya aspra, pàgines d’homes molt més savis. Són les connexions entre allò que soc, penso, creo i allò que vull dir. Ara són ponts cansats, alguns desgastats, d’altres ensorrats. Cadascun dels seus plecs és un camí no emprès, una paraula no dita.

Hi ha una bellesa en el fracàs. En admetre que el món és més gran que no pas el meu idioma. Que el verd d’aquesta fulla de llorer que tinc a la taula conté més història que tots els meus versos junts. Conté el sol que la nodreix, la pluja que la renta, l’insecte que la va rosegar un juliol. Jo només puc oferir una aproximació. Un homenatge maldestre.

 

Sento el pes del dia que s’acaba. No és una feixuguesa excessivament opressiva; és el pes de les coses ben fetes, o si més no intentades, que ara descansen, proven de reposar. 

 La llum gairebé ja no il·lumina; es despulla, es posa el pijama. Es retira dels objectes amb una lenta dignitat, deixant-los més sols, més amb ells mateixos. És millor. Que cadascú sigui allò que és. La cadira és més cadira ara, en la penombra.

Escric, però les paraules tenen un regust de llumins apagats. Són allò que queda després del foc de la visió. Cercaven capturar la resplendor, la fugaç insinuació de veritat que existeix entre la fulla que cau i el meu cor que la veu caure. I els mots només han aconseguit descriure la fulla. La tristesa no rau en trobar els verbs escaients. És saber que, fins i tot trobats, mai més no tornarà el mateix instant que els va precedir.

Els poetes joves busquen el llampec. Jo busco la guspira que en roman després, la claror persistent i trista que inunda la cambra quan la tempesta s’allunya. Aquella que revela les empremtes de la pluja a la finestra. Escric des d’aquesta claror. Des de l’aftermath. Des del record del tro, no pas del tro.

Miro les meves mans sobre el paper. Aquestes mans que han tocat pells estimades, llenya aspra, pàgines d’homes molt més savis. Són les connexions entre allò que soc, penso, creo i allò que vull dir. Ara són ponts cansats, alguns desgastats, d’altres ensorrats. Cadascun dels seus plecs és un camí no emprès, una paraula no dita.

Hi ha una bellesa en el fracàs. En admetre que el món és més gran que no pas el meu idioma. Que el verd d’aquesta fulla de llorer que tinc a la taula conté més història que tots els meus versos junts. Conté el sol que la nodreix, la pluja que la renta, l’insecte que la va rosegar un juliol. Jo només puc oferir una aproximació. Un homenatge maldestre.

 

No escric per a conquerir el món amb metàfores ni altres tècniques i artificis acadèmics. Ho faig per a commemorar. Per a deixar constància, aquí, amb aquesta tinta que s’esvaeix, que hi va haver un home que un vespre de tardor va mirar una fulla de llorer i va sentir un estremiment que va voler anomenar magdalena, o amor, o, simplement, misteri. I que aquest estremiment, més breu que la vida d’una mosca, li va semblar un motiu suficient per haver nascut, per haver patit, per haver esperat ingènuament una resposta.

La nit arriba ara de veritat. Ja no es veu la fulla. Però jo sé que és aquí, a la vora. I aquest saber, aquesta fe en la presència d’allò absent, és potser l’únic poema veritable. Aquell que no s’escriu. Aquell que es respira. Aquell que es guarda en el silenci de l’habitació on ara, i només ara, tot sembla estar al seu lloc precís i fràgil, inclòs jo, inclosa la meva mà que deixa la ploma i accepta la foscor com a una companya, la més fidel i autèntica de totes.

(Begur, Baix Empordà, tardor de 1982)

No escric per a conquerir el món amb metàfores ni altres tècniques i artificis acadèmics. Ho faig per a commemorar. Per a deixar constància, aquí, amb aquesta tinta que s’esvaeix, que hi va haver un home que un vespre de tardor va mirar una fulla de llorer i va sentir un estremiment que va voler anomenar magdalena, o amor, o, simplement, misteri. I que aquest estremiment, més breu que la vida d’una mosca, li va semblar un motiu suficient per haver nascut, per haver patit, per haver esperat ingènuament una resposta.

La nit arriba ara de veritat. Ja no es veu la fulla. Però jo sé que és aquí, a la vora. I aquest saber, aquesta fe en la presència d’allò absent, és potser l’únic poema veritable. Aquell que no s’escriu. Aquell que es respira. Aquell que es guarda en el silenci de l’habitació on ara, i només ara, tot sembla estar al seu lloc precís i fràgil, inclòs jo, inclosa la meva mà que deixa la ploma i accepta la foscor com a una companya, la més fidel i autèntica de totes.

(Begur, Baix Empordà, tardor de 1982)

Crèdits

Imatge crepuscular de capçalera: bess.hamiti@gmail.com des de Pixabay.

Foto 1. «L'imaginària vida londinenca de Joan Vinyoli». Creada amb intel·ligència artificial

Foto 2. Persona de tinta que s'esbaeix: Loveandi Official des de Pixabay