Autoria
Un míting que va ser també el pòrtic del procés constituent del PSC anterior a l’actual, al que s’acabaria denominant PSC-Congrés (per distingir-lo del PSC-Reagrupament, creat entretant i amb el que s’acabaria trobant en l’actual PSC l’any 1978). Els lemes que presidien el míting eren «Guanyem la llibertat» i «Vindrà aquell dia que el treball vencerà», tret aquest segon de l’obra «Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya», de Maria Aurèlia Capmany).
Realitats diverses confluïen en aquell míting i en aquell congrés constituent. En primer lloc, Convergència Socialista de Catalunya (CSC), procés d’autoorganització de base que proliferava des de 1974, en el qual havia desembocat el Moviment Socialista de Catalunya (creat pel POUM el 1945), juntament amb els emergents «Grups autònoms d’Estudiants» i un sector dels «No-Alineats de l’Assemblea de Catalunya»; per afegir-s’hi un contingent important de l’extint Front Obrer de Catalunya (FOC, 1961), dos grups procedents de CCOO i del grup «Topo Obrero», etc. Si bé la seva gran expansió s’havia produït en formació dispersa, a través de l’autoorganització de «Cercles» de base, territorials i sectorials, de cap a cap del país.
A més de CSC, hi va confluir el Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), creat el mateix 1976, amb efectius sobretot del món de la cultura. Com també hi van confluir altres col·lectius: un grup provinent d’ERC, un grup d’esquerra catalanista denominat Partit Popular de Catalunya, un grup denominat Reconstrucció Socialista, provinent de la Unió Sindical Obrera (USO); un grup del POUM que, el 1945, havia restat al marge del MSC i havia tingut un paper important (a l’exili) en la gestació del Moviment Europeu (1948), etc.
Un míting que va ser també el pòrtic del procés constituent del PSC anterior a l’actual, al que s’acabaria denominant PSC-Congrés (per distingir-lo del PSC-Reagrupament, creat entretant i amb el que s’acabaria trobant en l’actual PSC l’any 1978). Els lemes que presidien el míting eren «Guanyem la llibertat» i «Vindrà aquell dia que el treball vencerà», tret aquest segon de l’obra «Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya», de Maria Aurèlia Capmany).
Realitats diverses confluïen en aquell míting i en aquell congrés constituent. En primer lloc, Convergència Socialista de Catalunya (CSC), procés d’autoorganització de base que proliferava des de 1974, en el qual havia desembocat el Moviment Socialista de Catalunya (creat pel POUM el 1945), juntament amb els emergents «Grups autònoms d’Estudiants» i un sector dels «No-Alineats de l’Assemblea de Catalunya»; per afegir-s’hi un contingent important de l’extint Front Obrer de Catalunya (FOC, 1961), dos grups procedents de CCOO i del grup «Topo Obrero», etc. Si bé la seva gran expansió s’havia produït en formació dispersa, a través de l’autoorganització de «Cercles» de base, territorials i sectorials, de cap a cap del país.
A més de CSC, hi va confluir el Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), creat el mateix 1976, amb efectius sobretot del món de la cultura. Com també hi van confluir altres col·lectius: un grup provinent d’ERC, un grup d’esquerra catalanista denominat Partit Popular de Catalunya, un grup denominat Reconstrucció Socialista, provinent de la Unió Sindical Obrera (USO); un grup del POUM que, el 1945, havia restat al marge del MSC i havia tingut un paper important (a l’exili) en la gestació del Moviment Europeu (1948), etc.
En aquell míting de 1976, el socialisme democràtic sortia a la llum, en ple procés d’agregació, donant lloc, el 1977, al Pacte d’Abril i a la candidatura Socialistes de Catalunya (entre el PSC-Congrés i la Federació catalana del PSOE); i, el 1978, amb la incorporació del PSC-Reagrupament, a la fundació de l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya.
Tot allò, a més de donar lloc al gran partit de tot el socialisme català, tenia dos objectius fonamentals que anaven més enllà. Un: conjurar qualsevol intent de reedició del lerrouxisme, assentant les bases de la unitat civil del poble de Catalunya. I dos: aconseguir el retorn de la Generalitat exiliada, símbol de la continuïtat nacional de Catalunya. Dos objectius complerts. En efecte, el lerrouxisme, un perill sempre latent en un país d’al·luvió com el nostre —induït pel nacionalisme espanyol per dividir Catalunya o induït per la deriva excloent del nacionalisme essencialista nostrat, no va tenir èxit en aquella fràgil etapa de la transició, gràcies al sòlid espai socialista que les urnes van consolidar (terreny en el qual havia fet una tasca prèvia molt important el PSUC). D’altra banda, les urnes d’aquell 15 de juny de 1977, amb la victòria socialista i del conjunt de les esquerres, van fer inviables els pactes de sota mà del catalanisme conservador amb els «aperturistes» del règim, per mitjà dels quals ens anaven a endossar un succedani: una mancomunitat sense parlament, oblidant-se de la Generalitat exiliada. Joan Reventós, amb els resultats electorals a la mà, va plantar-se a Madrid, davant del Rei i de Suárez, exigint el retorn de la Generalitat, amb el seu president. I així va ser.
En aquell míting de 1976, el socialisme democràtic sortia a la llum, en ple procés d’agregació, donant lloc, el 1977, al Pacte d’Abril i a la candidatura Socialistes de Catalunya (entre el PSC-Congrés i la Federació catalana del PSOE); i, el 1978, amb la incorporació del PSC-Reagrupament, a la fundació de l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya.
Tot allò, a més de donar lloc al gran partit de tot el socialisme català, tenia dos objectius fonamentals que anaven més enllà. Un: conjurar qualsevol intent de reedició del lerrouxisme, assentant les bases de la unitat civil del poble de Catalunya. I dos: aconseguir el retorn de la Generalitat exiliada, símbol de la continuïtat nacional de Catalunya. Dos objectius complerts. En efecte, el lerrouxisme, un perill sempre latent en un país d’al·luvió com el nostre —induït pel nacionalisme espanyol per dividir Catalunya o induït per la deriva excloent del nacionalisme essencialista nostrat, no va tenir èxit en aquella fràgil etapa de la transició, gràcies al sòlid espai socialista que les urnes van consolidar (terreny en el qual havia fet una tasca prèvia molt important el PSUC). D’altra banda, les urnes d’aquell 15 de juny de 1977, amb la victòria socialista i del conjunt de les esquerres, van fer inviables els pactes de sota mà del catalanisme conservador amb els «aperturistes» del règim, per mitjà dels quals ens anaven a endossar un succedani: una mancomunitat sense parlament, oblidant-se de la Generalitat exiliada. Joan Reventós, amb els resultats electorals a la mà, va plantar-se a Madrid, davant del Rei i de Suárez, exigint el retorn de la Generalitat, amb el seu president. I així va ser.
El Míting de la Llibertat, ja en aquell moment, va tenir una significació que va transcendir l’espai socialista: va ser el primer gran míting democràtic des del 1939, tant a Catalunya com a Espanya. Va ser una audàcia davant d’un règim que s’esberlava, però que no queia i conservava tota la seva capacitat repressora. Un règim que es debatia entre obrir una mica la mà o multiplicar la repressió. Tot depenia de qui predominés en el seu sí. La incertesa ens va acompanyar fins al darrer moment. Militants socialistes van ser detinguts a poblacions diverses per penjar cartells del míting. Aviat, però, van ser alliberats. El governador civil de Barcelona s’identificava més aviat amb els «aperturistes» del règim. Va anar del «canto d’un duro», però el míting es va celebrar.
Va ser una catarsi, amb visques a l’Assemblea de Catalunya i, per primer cop en molts anys, amb el cant massiu de La Internacional i Els Segadors. Joan Reventós, enfront de la «democràcia limitada» (sense els comunistes) que pretenien els «aperturistes» del règim, va afirmar amb contundència: «La llibertat és una i indivisible». I va cridar el lema «A baix la repressió, partits sense exclusió!», que va ser corejat entusiàsticament per la multitud aplegada. El Míting de la Llibertat va ser una fita clau per als socialistes, però ho va ser també per al conjunt de la resistència democràtica. En el torcebraç d’aquella transició tan complicada i incerta, un cop més, havíem aconseguit d’arrancar al règim «un nou espai de llibertat», ajudant a decantar la correlació de forces en favor de la resistència democràtica i nacional, per les llibertats polítiques i sindicals i per l’autogovern de Catalunya. Va ser una important batalla guanyada.
El Míting de la Llibertat, ja en aquell moment, va tenir una significació que va transcendir l’espai socialista: va ser el primer gran míting democràtic des del 1939, tant a Catalunya com a Espanya. Va ser una audàcia davant d’un règim que s’esberlava, però que no queia i conservava tota la seva capacitat repressora. Un règim que es debatia entre obrir una mica la mà o multiplicar la repressió. Tot depenia de qui predominés en el seu sí. La incertesa ens va acompanyar fins al darrer moment. Militants socialistes van ser detinguts a poblacions diverses per penjar cartells del míting. Aviat, però, van ser alliberats. El governador civil de Barcelona s’identificava més aviat amb els «aperturistes» del règim. Va anar del «canto d’un duro», però el míting es va celebrar.
Va ser una catarsi, amb visques a l’Assemblea de Catalunya i, per primer cop en molts anys, amb el cant massiu de La Internacional i Els Segadors. Joan Reventós, enfront de la «democràcia limitada» (sense els comunistes) que pretenien els «aperturistes» del règim, va afirmar amb contundència: «La llibertat és una i indivisible». I va cridar el lema «A baix la repressió, partits sense exclusió!», que va ser corejat entusiàsticament per la multitud aplegada. El Míting de la Llibertat va ser una fita clau per als socialistes, però ho va ser també per al conjunt de la resistència democràtica. En el torcebraç d’aquella transició tan complicada i incerta, un cop més, havíem aconseguit d’arrancar al règim «un nou espai de llibertat», ajudant a decantar la correlació de forces en favor de la resistència democràtica i nacional, per les llibertats polítiques i sindicals i per l’autogovern de Catalunya. Va ser una important batalla guanyada.
Fotografies: Colita/Fundació Rafael Campalans