La Mireia esmorza pa amb tomàquet en un pis de Lavapiés que comparteix amb dues companyes que no entenen per què l’oli ha de ser d’Arbequina. Diu «bon dia» a l’ascensor encara que ningú li contesti en català i, quan li pregunten d’on és, respon amb un somriure que fa cinc anys que no sap si és d’orgull o de recança. A Madrid ningú la tracta com una estrangera, i potser per això li costa tant explicar que se’n sent.
No va marxar per desamor, sinó perquè els números no sortien: la meitat dels joves catalans de 25 a 34 anys té un salari inferior a 22.650 euros (VilaWeb), mentre que calen 18,2 anys de sou íntegre per comprar un habitatge de 100 m² i el lloguer s’emporta el 62% dels ingressos mensuals (Generalitat, informe sobre l’Estat de la Joventut). I no és només la gent: entre abril i juny d’aquest any Catalunya va perdre 271 empreses i en va atreure 178, i Madrid en va concentrar el 44% de les sortides (Informa D&B), i allà on van les seus acaben anant les decisions i els llocs de responsabilitat.
La fuga més gran, però, creua fronteres. El 2023 van emigrar a l’estranger 34.679 catalans i gairebé quatre de cada deu tenien estudis superiors (INE), i som l’únic territori de l’Estat sense una estratègia específica per recuperar expatriats formats. Formem joves amb diners públics i amb l’esforç de les famílies perquè acabin fent créixer economies que no són la nostra.
La Mireia encara fa la castanyada a l’octubre i encara posa Txarango quan troba a faltar casa. El dia que puguem oferir-li un motiu per tornar que no sigui només la nostàlgia, haurem començat a resoldre un problema que ens està buidant de futur.
