Vivim temps de biografies que recompten amb avidesa el nostre camp semàntic. El meu: «escriptora, professora, mare». Vivim temps de discursos que es tanquen com una caixa, d’opinions que no tremolen gens, d’essències que es poden declarar en formularis. I, tanmateix, cada cop que intento explicar qui sóc, alguna cosa se m’esmuny. Suposo que això ens passa a tots, però que el neguit per mostrar-se desajustat varia segons com estigui muntada cada persona. Hi ha gent que porta bé conviure amb mitges veritats.
Als puristes de la lògica del relat els diria que no cal forçar tant la coherència. Potser la fidelitat més profunda vers el que expliquem de nosaltres, s’addiu més a la naturalesa de la vida, a un moviment. Hi ha qui canvia d’opinió i no és inconsistent. Hi ha qui es contradiu i no és confús. Hi ha qui no quadra, i en això demostra una mena d’unitat. Camus deia que cal imaginar Sísif feliç: no perquè pugui explicar el sentit del que fa (que potser no en té cap, en termes finalistes), sinó perquè és fidel a un gest que és la seva manera d’estar en aquesta vida on ens han fet i deixat estar.
L’obsessió per la coherència vital, per sentir que fem sistema amb una narrativa clara de qui som, no és només una mania del Primer Món: és una exigència ideològica. El neoliberalisme emocional ens vol persones gestionables, amb un projecte personal, amb un full de ruta, amb objectius i resultats. La vida, però —la de debò— té esquerdes, moments de deriva, passes enrere, pífies endavant, el·lipsis, lapsus, explicacions que no calen, explicacions que arriben massa tard.
També en la cultura, se’ns demana que els relats tanquin. Que el quadre tingui missatge explícit. Que el conte tingui un final, que la partida s’acabi a l’última pàgina. Que la novel·la resolgui. Que l’assaig sigui clar. Però potser la literatura, com la vida, no ha d’arreplegar certeses: ha d’obrir. Obrir oportunitats a la distorsió, espais per a les preguntes, bifurcacions. Llegir, quan és intens, no ens deixa satisfets perquè hàgim aconseguit el que buscàvem (un aprenentatge, un coneixement). Incorporar l’ambigüitat en l’àmbit identitari ens fa més complexos de llegir, i més bons per escriure’ns.
Hi ha dies que no sabríem dir què sentim. Que estimem i rebutgem la mateixa cosa. Que voldríem tirar milles i també quedar-nos. Ens eduquen per triar, per definir-nos, per marcar territori. Però hi ha una zona grisa, un espai fluctuant entre dues decisions, que és profundament humà. No saber del tot. No estar segurs en bloc (encara que hi hagi gent que de la vehemència en faci bandera).
La filòsofa Iris Murdoch va escriure que l’ésser humà no és cap monòlit, sinó un flux de percepcions i de records que s’auto organitza cada dia per sobreviure. Som contradicció i temps. Per això hi ha persones que no encaixen en cap etiqueta, ni tan sols en les que elles mateixes han triat.
Penso en la gent que m’estimo i cap d’ells no quadra, afortunadament. Són persones amb incoherències visibles, amb contradiccions no dissimulades. Potser per això són habitables, que diuen ara. Potser el que ens fa accessibles no és la solidesa sinó l’esquerda. No hi ha vincles sense misteri, ni afectes sense opacitat. L’altre, quan és autèntic, no s’entén del tot. I això és un alleujament, també a l’hora de llegir. A l’hora d’enfrontar-se amb el fet artístic: no ho hem d’entendre tot.
També els llocs on m’he sentit viva han estat espais incomplets. Cuines desendreçades on algú feia bullir l’olla; habitacions amb matalàs i prou, esperant el somier a final de mes; un camí que no porta enlloc, però que es continua recorrent per acabar de comptar les deu mil passes que hem de fer dia sí, dia també, per estar en una forma física de mínims acceptables.
Ara que tot es vol clar, desbrossat, unívoc, potser cal defensar el dret a no saber del tot qui som. A tenir dubtes sense que ens inhabilitin per opinar. A canviar de parer sense demanar perdó. A viure sense haver de demostrar que tot encaixa. A deixar frases a mig dir, a respondre amb un «depèn», a no ser la millor versió de res. Ep! Però cal defensar-ho amb un argumentari com deu mana, això no és una apologia del vent com bufa.
Potser perquè sóc de lletres i mai m’ha faltat el plat a taula diré que desquadrar no és una falta: és una forma de resistència a la idea nefasta que som un relat coherent, inamovible.
Crèdits
Aquesta article es va publicar a la secció Veus del número 2 (JULIOL-SETEMBRE 2025) de la revista El Foment, editada per la Fundació Cultural El Foment