Fer política en temps convulsos

Dijous, 19 novembre 2026

Hi ha moments per fer política de proximitat, moments per ocupar-nos dels temes domèstics, d’allò que ens toca de més a prop: del barri, la ciutat, el país. Però també hi ha moments en què és necessari fer política mirant molt més enllà del nostre entorn immediat. Moments en què cal estar a l’altura de les circumstàncies i fer política amb majúscules, política d’altes mires, amb sentit d’Estat més que no pas de país petit.

I ho penso perquè, en el món globalitzat en què estem immersos, cap cosa, per lluny que passi de nosaltres, ens és aliena, i la realitat del moment és crua, trista, decebedora i terriblement complexa.

S’ha instal·lat a les nostres institucions una manera de fer política curta de mires: la política del tacticisme. Actuacions que responen més a la negociació del dia a dia, al guany partidista immediat o a la gesticulació cap a la mateixa parròquia, que no pas a una estratègia de llarg abast que ens asseguri un futur d’esperança.

A casa del veí, i a casa nostra també, tenim polítics que sembla que no s’han adonat que el context internacional i estatal mostra un avanç desenfrenat de la dreta, una extrema dreta que s’ha apoderat del discurs d’una esquerra anestesiada, perduda i erràtica, que ara mateix va a remolc d’aquests discursos neoliberals i neofeixistes. Unes opcions polítiques que no busquen negociar ni aportar solucions, sinó apoderar-se d’unes institucions en les quals no creuen, buidar-les de contingut i destruir el sistema democràtic.

Veig que a Catalunya hi ha qui creu en allò de «com pitjor, millor». Polítics que pensen negociar amb qui no reconeix la legitimitat de les nostres institucions. Cal tenir molt en compte que si es destrueix el marc democràtic i la legalitat vigent —i aquesta és la tendència avui arreu— i es permet entrar l’autoritarisme al Congrés a Madrid, Catalunya serà la primera a perdre-hi.

Fer política en temps convulsos

No hi ha cap garantia que, quan vaixells pirates ataquen la nau en què nosaltres també naveguem, en posar-nos de la part dels assaltants aquests ens perdonin la vida, i molt menys que comparteixin el botí amb nosaltres.

En aquest moment, les amenaces tant a les nostres institucions com a la nostra societat són greus, no només a Catalunya sinó a escala de tot l’Estat, i no podem fer veure que això no va amb nosaltres. Davant de tants fronts oberts i tots tan greus, la filosofia política clàssica ens recorda que, quan ens enfrontem a múltiples problemes simultanis, la clau no és intentar atendre-ho tot a la vegada ni dispersar les forces en batalles secundàries. La clau és identificar la prioritat absoluta: saber trobar la baula principal de la cadena, agafar-s’hi amb totes les forces per aguantar tot el conjunt i, només quan aquesta estigui assegurada, avançar cap a la següent.

Aquesta infantilització de la política de partits que patim es tradueix en una incapacitat alarmant per llegir el moment històric que vivim. Quan les decisions parlamentàries es prenen pensant en una piulada, en el titular de demà, en la disputa d’un espai electoral o en una gesticulació de curt abast, es perd de vista l’horitzó del problema real.

Fer política contra qui la vol destruir exigeix abandonar d’una vegada aquesta política de joguina i recuperar la maduresa institucional i fer alta política. La baula principal que avui cal protegir amb totes les nostres forces és la mateixa democràcia i l’autogovern que la sosté. La resta és fum, pirotècnia partidista i una irresponsabilitat històrica que no ens podem permetre.

Si es permet entrar l'autoritarisme al Congrés a Madrid Catalunya serà la primera a perdre-hi

Crèdits

T’ha agradat l’article?

Donar €

més
opinió

La lògica del relat
Mar Bosch
Fa 400 anys les haurien penjat
Joan López