Un pensament per a Isabel-Clara Simó

Vaig conèixer Isabel-Clara Simó durant l’acte d’entrega d’un premi literari de poesia. Vam estar parlant uns deu minuts ben escassos, però va ser una d’aquelles converses que es recorden durant molt de temps. En algun moment va assenyalar, en relació amb la literatura, que el que importa no és el nom de qui escriu, sinó el contingut del qual s’escriu. Semblava desconfiar de les obres sistemàtiques que tenen una resposta per a tot i admirava l’honestedat dels que reconeixen que les seves idees són incompletes i fràgils, i subjectes a matisos i reelaboracions. Al cap i a la fi, tota composició literària conté i manifesta una determinada actitud de l’autor, i em sembla que aquesta actitud és un dels factors que, en gran part, explica la qualitat del producte. És obvi que una bona obra requereix tècnica, talent i treball, però, per tal que aquests valors es manifestin en l’escriptura, s’hi ha de transparentar també una actitud sincera i creïble. Quan detectem que aquesta composició crea veritat (o bé que és sincera i creïble), tenim la certesa que és reeixida. Podrà tenir més o menys valor segons les aptituds de l’autor o qualsevol altre factor pertinent, però si es construeix sobre la base de la veritat segur que va pel camí correcte, que no és sinó el camí de la perdurabilitat. I a l’inrevés, quan detectem en aquesta obra alguna ressonància falsa, per més original i grandiloqüent que la vulgui presentar el creador, el resultat tendirà a ser, tard o d’hora, més o menys decebedor. L’originalitat, per tant, no només està lligada a la competència tècnica o al talent, sinó també al fet que no se’ns vulgui vendre gat per llebre. Sembla una reflexió elemental, però si observem el panorama literari del país, tan ple d’ànimes lletraferides àvides de reconeixements i llagoteries diverses, no és gens supèrflua. Una altra cosa que vaig constatar durant la breu conversa és que la llengua catalana és el centre del que som com a éssers humans amb llum pròpia, siguem d’Alcoi, de Lleida, de Palma, de Perpinyà o d’allà on Jesucrist va perdre l’espardenya. I el compromís d’Isabel-Clara Simó amb la llengua catalana era insubornable. Però sobretot em va cridar l’atenció el seu tracte afable i acollidor, lliure de pedanteries i altiveses absurdes.

He pensat en l’escriptora arran de la retirada del seu nom de l’IES de l’Alcúdia de Crespins perquè, segons l’equip de govern, «la seua defensa dels Països Catalans divideix els nostres veïns i no té vinculació la seua obra literària ni com a veïna amb el nostre poble». És inadmissible que la ignorància d’alguns intenti malmetre d’aquesta manera la memòria d’una persona que va fer de la literatura un espai de trobada i de reflexió per a tots els que compartim la mateixa llengua. L’esmentat equip de govern no deu haver pensat, potser massa ocupats a masturbar-se amb el retrat del genocida Francisco Franco entre els llençols, que si hi ha una persona íntegra que ha pensat els Països Catalans com un lloc de convivència en pau és Isabel-Clara Simó. I em sorprèn la tebior amb què la parròquia intel·lectual del Principat es pren un fet que hauria d’haver provocat una reacció molt més contundent.  

Al cap i a la fi, tots sabem que aquest acte de censura s’estén molt més enllà d’eliminar el nom d’un institut. L’objectiu d’exterminar la llengua catalana per part dels estats espanyol i francès forma part de l’essència del que són: entitats polítiques prefabricades que només poden sobreviure amb la destrucció de tot allò que els fa nosa en nom de l’una, grande y libre o de la liberté, égalité et fraternité. I no sembla que a molts catalans els provoqui cap maldecap insostenible, inclosos els escriptors (sobretot els del Principat), massa ocupats a consolidar les seves carreres i esdevenir immortals que no pas a aportar reflexions que puguin ajudar a revertir aquest procés d’extermini sistemàtic.

Molt més pessimista que no pas l’escriptora d’Alcoi, tenint en compte aquest panorama, jo proposaria que ens comencéssim a preparar per a la mort definitiva del català, de la mateixa manera que ens preparem per a la mort biològica. Als vius i sobretot als que comencen a morir —aquests últims, per descomptat, si són a temps d’adonar-se’n— els fa vergonya la manifestació massa terrenal de la mort i les seves aparences, segurament perquè tothom considera que és millor morir amb dignitat i, si pot ser, amb elegància, acompanyat dels que algun dia et van estimar —i que amb la mort potser s’afanyaran a estimar-te encara més— i envoltat, amb solemne sobrietat, sense estridències innecessàries, d’una composició floral que escarneixi els colors de l’arc de Sant Martí penjant en forma de metàfora pòstuma sobre el taüt obert mentre es reprodueix algun poema —qui sap si compost per encàrrec— per rubricar un moment tan íntim, que no pas morir de qualsevol manera, a la babalà, enmig d’una freda indiferència, sense complements idealitzats que amoroseixin el traspàs. Seria un final ben digne per a la llengua catalana, sobretot si a l’interior del taüt es dipositessin algunes de les obres més representatives de la literatura nostrada.

Ara bé, Isabel-Clara Simó, tot i que reconeixia la lenta agonia del català, potser apuntaria la possibilitat que totes les persones que han estat perseguides, menyspreades i deshumanitzades tornin a alçar la veu per recuperar els lligams entre els Països Catalans i deixar clar als estats espanyol i francès, i a la Unió Europea sencera, que prohibir o no acceptar l’ús habitual de la llengua pròpia en qualsevol àmbit és un símptoma clar del totalitarisme que tenen inoculat al cervell. Com deia el filòleg Modest Prats: «Per salvar el català ens hi hauríem de posar tots».