Un núvol negre, un saxofonista que guanya i un WhatsApp que ho canvia tot.

Fa unes setmanes us escrivia una carta a la Magda. Us explicava com m’havia arribat la notícia de la seva mort: al carrer, de cara, amb una abraçada de la seva germana. Des d’aleshores el núvol negre no s’ha mogut de sobre meu. I em fa l’efecte que no soc l’únic que el porta.

Aquests dies ho comentava amb la meva parella i també amb els companys de feina: tot sembla negatiu. Guerres. Jovent sense futur. Països potes enlaire. Una intel·ligència artificial que, segons com ho expliquen, ha de venir a exterminar-nos. Les xarxes i els mitjans semblen entestats a tenir-nos enfonsats en una tristesa infinita, i acabes pensant que queda ben poc perquè el món se’n vagi a la merda. Entre la feina, els problemes personals i els problemes del món, res no augurava un futur gaire esperançador.

I de sobte, a la repassada matinal de xarxes, em salta una notícia: un bon saxofonista, amic meu, sembla que ha guanyat la seva batalla contra el càncer. Una gran notícia. Molt bona. Però la meva ànima en necessitava més. No n’hi havia prou per contrarestar el núvol.

Ve una jornada laboral de les de ciberseguretat i actualitzacions de servidors, d’aquelles en què t’has de passar el dia pensant en tot el que pot anar malament. I al final del dia, un WhatsApp de la Gisela.

Qui és la Gisela? La Gisela va ser una estudiant en pràctiques que vaig tenir a Frame Girona, l’agència de comunicació i publicitat que vaig codirigir durant trenta anys. Una noia jova, delicada, amb un cabell negre com la nit. D’aquelles persones que passen per la teva vida professional i s’hi queden per sempre.

Obro el missatge i surt la seva veu. Em diu que serà mare d’un magnífic nen.

No me’n puc estar. Agafo el telèfon i la truco mentre una llagrimeta d’alegria se m’escapa cara avall. Estem una estona xerrant i celebrant. Jo a la Gisela me l’estimo amb bogeria, i penjo amb la imatge d’aquella noia del cabell negre al cap i un somriure que no em marxa. Ho explico a l’Anna i en Jan, i també es posen molt contents.

I sense adonar-me’n, sense esperar-ho, torno a casa sense carregar aquell maleït núvol negre.

He pensat molt en per què la notícia d’un naixement ha pogut amb el que no havia pogut la notícia d’una curació. Totes dues són bones. Totes dues són vida. Però potser la diferència és que una vida que guanya una batalla és una vida que torna al lloc on ja era, i una vida nova és una vida que encara no ha estat. És el futur que s’obre pas, sense demanar permís, enmig de totes les prediccions que ens diuen que no hi ha futur.

Són notícies com aquesta les que et fan adonar del pas del temps. Aquella estudiant en pràctiques serà mare. Vol dir que jo he fet anys, molts, i que tot allò que ens semblava etern ha anat passant. Però també et fan adonar del sentit de la vida: que la vida s’obre camí tossudament, mentre nosaltres estem ocupats mirant el mòbil i comptant desgràcies.

No dic que les guerres no hi siguin, ni que el jovent ho tingui fàcil, ni que no hi hagi motius per preocupar-se. Hi són, i tant. El que dic és que l’algoritme no ens ensenyarà mai una Gisela. L’algoritme viu de la por i de la indignació, perquè és el que ens fa quedar-nos mirant. Les bones notícies arriben per una altra via: per un WhatsApp de veu, per una trucada, per una abraçada al carrer. Arriben de la gent que tenim a prop. I si no les anem a buscar, no les trobem.

Així que avui no vull escriure cap carta de comiat. Avui vull celebrar la vida. La del saxofonista que ha guanyat. La del nen que vindrà. La de la Gisela, que serà una mare meravellosa. I la nostra, la de tots els que encara som aquí, al carrer, amb la gent que estimem, mentre el món, que sempre ha semblat a punt d’anar-se’n a la merda, continua fent la seva.

Celebrem la vida. Que no ens ho posaran fàcil.