Fa 400 anys les haurien penjat

Novembre. Les fulles cauen, els dies s’escurcen i la fosca arriba abans d’hora. És el mes de Tots Sants, de les castanyes i dels records dels qui ja no hi són. I també, per tradició, el mes de les bruixes.
Aquests dies llegia un article d’en Joan Baixeras, que també escriu a Metzina i que a El Manuscrit, la secció de la gent d’El Foment, ens explica la història de les dones que la por va assenyalar com a bruixes. Ho dic sense embuts: com tot el que toca i escriu en Joan, és una joia. Amb rigor i amb una delicadesa que costa de trobar, repassa diversos casos de dones acusades, jutjades i executades per bruixeria a casa nostra.

Hi ha un paràgraf que em va fer aturar. Parla de la Francina Redorta, vídua de Menàrguens. Una dona que coneixia els remeis, les herbes, allò que cura i allò que fa mal. El 1616 la van jutjar i condemnar a mort com a bruixa i metzinera, que era la paraula que es feia servir per a les dones acusades de preparar substàncies verinoses. El seu cas és excepcional perquè se n’ha conservat la transcripció de l’interrogatori i del judici, i també un dibuix que es considera l’única imatge de l’època d’una dona acusada de bruixeria a Catalunya.
Metzinera. Vaig llegir la paraula dues vegades. I no vaig poder evitar pensar en arribar a casa.
Fa quatre-cents anys, a una dona que sabia coses, que tenia un coneixement propi i que no demanava permís per tenir-lo, li penjaven una etiqueta i la portaven a la forca. La saviesa de les dones feia por. Molta por. Han hagut de passar quatre segles perquè, el 2022, el Parlament de Catalunya aprovés reparar la memòria d’aquestes dones.

Avui, a Metzina, també tenim metzineres. I us ben asseguro que n’estic molt orgullós.
Són les dones que, amb el seu granet de sorra, fan que aquest projecte camini. Les que escriuen i fan continguts: la Clara Perxachs, la Mar Bosch, la Raquel Torrecilla, la Rosalia Bronstein i la Tània Lera. I l’equip femení de la casa, l’Eva Forest i la Jana Pons, que són a peu de canó cada dia, quan les coses surten i, sobretot, quan no surten. Per a mi són indispensables i de gran valor. Sense elles, Metzina seria una altra cosa. Segurament, una cosa més pobra.
Hi ha una mica de justícia poètica en tot plegat. Una metzina és un verí, sí. Però com qualsevol remei, tot depèn de la dosi i de qui la prepara. I les nostres metzineres en saben, i molt. El seu verí és la curiositat, la mirada pròpia i les ganes de dir les coses pel seu nom.
Per això avui no puc dir res més que gràcies. Cal reconèixer la gran feina que fan. I cal animar les dones a ocupar, cada vegada més, els llocs que mereixen a la nostra societat. Que ningú no torni a tenir por d’una dona que sap.

Gràcies, metzineres. Que el vostre verí no s’acabi mai.