Pensar és una activitat poc apta i gens aconsellable per a la generació digital transhumanista. Potser per això, elucubrar sobre el sentit del que som o deixem de ser o reflexionar sobre els principis i les causes de tot el que existeix són insubstancials exercicis intel·lectuals, reservats per a filòsofs desclassificats, poetes inadaptats i altres perepunyetes que viuen al marge d’un món construït sobre la base que qui dies passa, anys empeny.
Aprendre a pensar, doncs, és una intolerable pèrdua de temps que, per acabar-ho d’arrodonir, afavoreix una despesa energètica cerebral innecessària que es podria reutilitzar per romancejar in aeternum sobre els temes que importen de debò, com ara l’impacte del sector porcí en el col·lapse de la sanitat pública, la influència dels pisos turístics en les relacions amoroses ecofeministes no binàries o la inadmissible repercussió del big bang en el desmantellament de la xarxa ferroviària catalana, només per posar uns exemples d’actualitat prou significatius. És per tot això que el sistema educatiu, massa saturat d’éssers analògics i de conceptes tan peregrins i inintel·ligibles com la cohesió i l’equitat socials, no es pot permetre tant de malbaratament neuronal. I els docents més compromesos amb l’educació tecnocapitalista ho haurien d’acceptar sense objeccions maximalistes, i deixar d’organitzar manifestacions al carrer per reclamar nimietats obsoletes, com ara el dret dels infants a tenir un cervell digne que es pugui expressar amb paraules. I, tenint en compte, precisament, que la paraula és la màxima creació del pensament i allò que permet entendre i interpretar l’acte de pensar, és ja del tot inajornable extirpar dels programes d’estudis no únicament la filosofia i les humanitats en conjunt, sinó sobretot el llenguatge verbal i la capacitat d’expressar-se, i reduir la docència a una única activitat: la consolidació de l’art, malauradament tan poc valorat, de no pensar, del qual es podrien fer fins i tot cursos de postgrau i màsters de contribucions dineràries adaptades a la substància pensant dels més desafavorits i més proclius a deixar-se entabanar per la incompetència del raonament crític. Aquesta mesura ens alliberaria de la fortor de resclosit que transpiren els llibres i altres artefactes caducats per l’estil i, de passada, enlairaria el nivell educatiu fins a aconseguir una societat uniforme i sense dissidències. I, sobretot, uns plançons anònims, silenciosos i intel·lectualment prescindibles.
Crèdits