Un ciclista a l’autopista

Aquest matí, anant cap a la feina, he vist un noi pedalant per l’autopista amb una motxilla cúbica a l’esquena. No pas pel voral, sinó ben bé dins del carril, amb els camions passant-li a un pam i mig i la línia contínua fent-li de barana imaginària. He fet un gest amb la mà, d’aquells que no serveixen absolutament de res, i he continuat conduint, i durant tot el trajecte que em quedava no he pogut treure’m del cap que aquell home no era cap temerari, sinó algú que havia calculat, amb la fredor de qui ho ha calculat moltes vegades, que arribar tard li sortia més car que el risc que estava corrent.

Un parell d’hores més tard, mentre fèiem un cafè, un company m’explicava que acabava de fer fora un treballador. No era cap desastre, aquell noi; era dels bons, dels que quan hi són fan la feina de pressa i ben feta i no cal repassar-los res. El problema, deia el meu company amb aquella barreja de ràbia i pena que tenim els que hem hagut de tancar la porta a algú, era que venia a treballar quan li donava la gana.

Les dues escenes m’han quedat encaixades tot el dia, l’una contra l’altra, com dues peces que no acaben de lligar però que tampoc no puc separar. I la paraula que les uneix, ho he anat veient de mica en mica, és una que fem servir amb massa alegria: implicació.

Perquè el que feia aquell repartidor a l’autopista, si volguéssim, en podríem dir implicació. Diligència. Compromís amb el client. Hi ha manuals sencers escrits amb aquest vocabulari, i tot un sector que ha convertit la desesperació d’algú en una mètrica de puntualitat. Però la implicació que neix de no poder dir que no s’assembla molt més a la por que no pas a la voluntat, i quan una feina et posa davant l’elecció entre la penalització i el camió, ja no estem parlant de com és de bon treballador ningú: estem parlant de com és de dolenta la feina.

I el meu company, va fer bé de fer-lo fora? Suposo que sí, encara que l’endemà no li vagi bé a ningú. En un equip petit, el que un no fa no desapareix; el fan els altres, en silenci, i acostumen a fer-ho sense queixar-se les tres primeres setmanes i amb molt mala cara a partir de la quarta. El compromís, en una empresa com les que coneixem la majoria, no és mai amb el logotip ni amb el projecte ni amb cap d’aquestes abstraccions que posem als plafons de l’entrada, sinó amb quatre o cinc persones concretes que han organitzat el seu dia comptant que tu series allà. Quan no hi ets, qui paga la factura no és el gerent. Són ells.

Ara bé, abans de repartir sentències amb la comoditat de qui signa les nòmines, val la pena preguntar-se una cosa que gairebé mai no ens preguntem, i és què li havíem donat, a aquell noi, per esperar-ne una fidelitat que nosaltres no li havíem promès mai. Perquè hem normalitzat una manera molt curiosa de demanar implicació, que consisteix a exigir-la sencera i oferir a canvi contractes que duren el que dura un projecte, horaris que canvien la setmana abans, sous que no permeten planificar res més enllà del mes vinent i, per compensar-ho, la invitació generosa a sentir-se part d’una família. La gent jove ha après a llegir aquesta lletra petita molt millor que nosaltres, i quan es desimplica no sempre ho fa per comoditat: de vegades ho fa perquè ha entès abans que ningú que el pacte era fals.

La implicació, si vol dir alguna cosa, ha de ser recíproca o no és res. No es pot demanar des de dalt com si fos una virtut moral del que treballa i una simple condició de mercat del que contracta. I com que costa molt de construir i es trenca molt de pressa, el que hauríem de mirar-nos amb desconfiança no són tant els que arriben tard com els llocs de feina on ningú no té cap motiu per arribar d’hora.

No sé si el meu company va encertar-la, i em sembla que ell tampoc no ho sap del cert. El que sí que sé és que cap comanda de vint minuts no val el que aquell noi es jugava aquest matí entre dos camions, i que si algú, en algun despatx on el tenien cronometrat, en diu implicació, val més que comencem a buscar una altra paraula.