Estimada Magda

Avui he sabut que te n’has anat. I ho he sabut com s’havien de saber les coses abans que tot passés per una pantalla: al carrer, de cara, amb una abraçada pel mig.

Fa uns dies, la teva germana Neus em va escriure per WhatsApp per quedar a fer un cafè. La Neus de sempre, la que es prodiga per LinkedIn, la de l’empenta encomanadissa. Però aquest cop el missatge començava diferent: «Què tal el teu estiu? El meu no gaire bé». No li vaig preguntar res. Hi ha coses que no es pregunten per WhatsApp; es pregunten mirant als ulls. Ja m’ho explicaria davant d’un cafè.

El cafè encara no l’hem fet. Però Girona s’ha avançat.

Aquesta tarda he baixat al centre per una reunió de feina —cosa que hauria de fer més sovint, perquè cada vegada que hi vaig em retrobo amb la meva ciutat— i, tornant cap al cotxe, me l’he trobada. Parlava per telèfon amb la vostra mare. Ha penjat de seguida i m’ha abraçat. Li he preguntat per l’estiu. I m’ho ha dit. Que el càncer se t’havia endut.

Tu. Precisament tu, Magda, companya meva a Creu Roja Joventut, que formes part dels meus records d’aquells anys en què érem joves i ens semblava que el temps no s’acabaria mai.

M’ha desmuntat. A la Neus li queien les llàgrimes i jo no trobava les paraules. Hem estat xerrant una bona estona, allà mateix, enmig del carrer. I en un moment m’ha confessat una cosa que no oblidaré: que en les vostres darreres converses entre germans t’havies recordat de mi.

No sé ben bé què fer amb aquesta frase, Magda. Me l’he endut a sobre tot el camí. Saber que algú a qui fa temps que no veus et té present en un moment així és un regal que no sé com tornar. I també és una pregunta incòmoda: quanta gent ens té presents sense que ho sapiguem? I a quanta gent tenim presents nosaltres sense dir-los-ho mai?

He continuat cap al cotxe amb el cor encongit. I aquí ve la paradoxa: pel camí m’he trobat quatre persones més. Quatre salutacions, quatre «com va tot?», quatre aturades a la vorera. És el que els gironins en diem gironejar: anar pel centre i no poder fer deu passes sense trobar algú conegut. Ho he fet amb una satisfacció estranya, barrejada amb la pena.

I just abans d’arribar al cotxe, el mòbil ha vibrat. Una alerta de LinkedIn: havia mort Cristóbal Colón, el fundador de La Fageda. L’home que el 1982 va engegar a la Garrotxa un projecte per donar feina i dignitat a persones amb discapacitat intel·lectual i malaltia mental. L’home que deia: «No ens dediquem a fabricar iogurts, sinó a reconèixer-nos mútuament».

Dues morts en una mateixa tarda. Una me l’ha explicada una abraçada. L’altra, una notificació.

No vull fer demagògia contra les pantalles. Em guanyo la vida amb elles des de fa trenta anys: la meva feina és, precisament, ajudar marques i persones a connectar a través del món digital. I funciona. LinkedIn m’ha fet conèixer gent extraordinària i m’ha permès saber, gairebé en temps real, que se n’ha anat un home com Colón. Però avui he entès del tot la diferència entre estar connectat i estar a prop.

Connectar amb algú mai havia estat tan fàcil. Un clic, un «m’agrada», un emoji de condol. Acumulem centenars de contactes i milers de seguidors. Fem scroll per sobre de feines noves, jubilacions, naixements i morts amb el mateix gest del dit. I tanmateix, la notícia que m’ha trasbalsat avui no me l’ha donada cap algoritme. Me l’ha donada la Neus, amb els ulls plorosos, en una vorera de Girona.

Potser per això cal fer l’exercici contrari. Aturar-se. Baixar al centre. Trucar en comptes d’escriure. Fer aquell cafè que fa mesos que anem ajornant. Preguntar «com estàs?» i quedar-se a escoltar la resposta de veritat. Sobretot amb els que tenim més a prop, que són justament els que més donem per descomptats, perquè pensem que sempre hi seran. I no sempre hi són.

Colón ho va entendre fa més de quaranta anys: el que importa no és el producte, és el reconeixement mutu. I diria que val igual per a una cooperativa de iogurts que per a una agència de màrqueting, per a una revista o per a uns quants joves que un dia van coincidir a Creu Roja Joventut.

Estimada Magda, no et vaig poder dir adeu. No sabia que calia. Tu te’n vas recordar de mi quan més comptava; avui jo no he pogut deixar de pensar en tu. Gràcies per aquest últim regal. Et prometo que el faré servir bé: aquesta setmana trucaré a algú a qui fa massa temps que no truco.

I la Neus i jo, aquell cafè, el farem. Per tu.