Autoria
Arran de la taula rodona Parlem de drets culturals, celebrada recentment a Tarragona amb la participació de Jazmín Beirak, Xavier Fina, Rosa Comes Casas i Sandra Ramos, vaig sortir amb una pregunta que ens lleva la son a moltes de les persones que ens dediquem a la cultura. Qui se sent realment convidat a participar de la vida cultural? Quines persones queden lluny dels museus, teatres, biblioteques o centres culturals abans d’arribar a travessar-ne la porta?
Un dels debats més interessants de la sessió va girar al voltant de la tensió entre democratització de la cultura i democràcia cultural. Durant molts anys, bona part de les polítiques culturals s’han articulat al voltant d’una idea aparentment senzilla. Cal facilitar l’accés a la cultura. Abaixar preus, ampliar públics, acostar equipaments, omplir sales, programar més activitats, fer arribar allò que ja existeix a més persones.
Aquestes mesures són necessàries i han permès avançar. Els drets culturals, però, obren una mirada més profunda. Ens conviden a preguntar-nos qui defineix què entenem per cultura, quines pràctiques reben reconeixement, quins relats ocupen l’espai públic, qui pot crear, qui pot participar i qui se sent legitimat per formar part de la vida cultural.
La distància amb les institucions culturals té moltes capes. Hi ha barreres econòmiques, simbòliques, psicològiques i socials. Moltes persones han crescut sentint que determinats espais culturals els quedaven lluny. Un museu pot semblar un lloc reservat a qui ja en coneix els codis. Un teatre pot generar la sensació que cal tenir uns coneixements previs per entrar-hi. Una biblioteca, un centre cultural o una programació artística poden transmetre, sense voler-ho, una idea d’espai aliè.
Aquesta sensació té conseqüències. Quan algú pensa «això no és per a mi», «jo no ho entendré» o «aquest espai no em pertany», la distància cultural ja ha començat. Amb el temps, aquestes percepcions es consoliden i condicionen la relació de moltes persones amb la cultura. L’exclusió cultural sovint comença en aquest terreny invisible, fet de codis, llenguatges, expectatives i experiències acumulades.
Arran de la taula rodona Parlem de drets culturals, celebrada recentment a Tarragona amb la participació de Jazmín Beirak, Xavier Fina, Rosa Comes Casas i Sandra Ramos, vaig sortir amb una pregunta que ens lleva la son a moltes de les persones que ens dediquem a la cultura. Qui se sent realment convidat a participar de la vida cultural? Quines persones queden lluny dels museus, teatres, biblioteques o centres culturals abans d'arribar a travessar-ne la porta?
Un dels debats més interessants de la sessió va girar al voltant de la tensió entre democratització de la cultura i democràcia cultural. Durant molts anys, bona part de les polítiques culturals s'han articulat al voltant d'una idea aparentment senzilla. Cal facilitar l'accés a la cultura. Abaixar preus, ampliar públics, acostar equipaments, omplir sales, programar més activitats, fer arribar allò que ja existeix a més persones.
Aquestes mesures són necessàries i han permès avançar. Els drets culturals, però, obren una mirada més profunda. Ens conviden a preguntar-nos qui defineix què entenem per cultura, quines pràctiques reben reconeixement, quins relats ocupen l'espai públic, qui pot crear, qui pot participar i qui se sent legitimat per formar part de la vida cultural.
La distància amb les institucions culturals té moltes capes. Hi ha barreres econòmiques, simbòliques, psicològiques i socials. Moltes persones han crescut sentint que determinats espais culturals els quedaven lluny. Un museu pot semblar un lloc reservat a qui ja en coneix els codis. Un teatre pot generar la sensació que cal tenir uns coneixements previs per entrar-hi. Una biblioteca, un centre cultural o una programació artística poden transmetre, sense voler-ho, una idea d'espai aliè.
Aquesta sensació té conseqüències. Quan algú pensa «això no és per a mi», «jo no ho entendré» o «aquest espai no em pertany», la distància cultural ja ha començat. Amb el temps, aquestes percepcions es consoliden i condicionen la relació de moltes persones amb la cultura. L'exclusió cultural sovint comença en aquest terreny invisible, fet de codis, llenguatges, expectatives i experiències acumulades.
La mediació cultural ocupa aquí un lloc central. La seva força rau en la capacitat de repensar la relació entre institucions, comunitats i pràctiques culturals. Fer mediació vol dir revisar com convidem, com escoltem, com expliquem, com acollim i com construïm relacions de confiança. Vol dir preguntar-nos què transmet un equipament cultural abans que una persona hi entri, què passa durant l’experiència i quina relació es manté després.
Des d’un museu, un teatre, una biblioteca o qualsevol equipament cultural, la invitació a participar ha de tenir condicions reals. Les portes obertes necessiten llenguatges accessibles, horaris pensats des de la vida quotidiana, formes d’acollida cuidades, relats diversos i una escolta sostinguda. La cultura compartida es construeix amb temps, presència i vincles.
Una altra idea especialment rellevant de la taula rodona va ser el paper de les institucions públiques com a facilitadores. Les administracions i els equipaments culturals poden generar condicions perquè les pràctiques culturals dels territoris creixin, se sostinguin i tinguin continuïtat.
Això implica reconèixer el teixit professional, associatiu, comunitari i emergent. Moltes iniciatives culturals sostenen vincles, memòria, aprenentatges i formes de participació amb un gran valor social. Sovint necessiten orientació, recursos, estabilitat, espais, acompanyament administratiu i reconeixement institucional.
Aquí apareix un dels grans reptes de les polítiques culturals actuals. Conceptes com participació, impacte social, equitat o transformació formen part del llenguatge habitual del sector. El pas decisiu consisteix a convertir-los en estructures, pressupostos, indicadors i maneres de fer concretes.
Acompanyar una iniciativa cultural pot voler dir orientar-la en una convocatòria, ajudar a formular un projecte, compartir bones pràctiques o buscar fórmules que facin viable una proposta. Quan una idea topa amb un límit administratiu, convé preguntar quines condicions caldria generar perquè aquella necessitat cultural trobés un camí possible.
Aquesta manera de treballar demana confiança. Les institucions culturals necessiten escoltar amb atenció el seu entorn i entendre que la participació requereix temps, recursos i continuïtat. La participació queda buida quan es tracta com una paraula bonica dins d’un document estratègic. Pren força quan es converteix en una pràctica sostinguda, amb equips, pressupost, capacitat de decisió i retorn cap a les comunitats implicades.
Per això és tan important tornar a la pregunta inicial. Quines persones queden lluny dels nostres museus, teatres, biblioteques o centres culturals? Quines raons expliquen aquesta distància?
Els drets culturals ens demanen posar al centre l’equitat, la diversitat, la participació efectiva i la sostenibilitat del treball cultural. L’accés a la cultura comença molt abans d’assistir a una activitat. Comença en la manera com una institució es comunica, escolta, programa, acull i reconeix les persones i comunitats del seu entorn.
La cultura és memòria, llenguatge, imaginació, conflicte, vincle i possibilitat. Parlar de drets culturals és parlar del dret a imaginar, a participar, a crear amb altres persones i a sentir que allò que passa en un espai cultural té relació amb la pròpia vida.
Aquest és un dels grans reptes de les institucions culturals avui. Obrir portes i revisar què passa quan aquestes portes s’obren. Escoltar les absències. Fer lloc a altres veus. Generar condicions perquè més persones puguin sentir que la cultura els pertany.
La mediació cultural ocupa aquí un lloc central. La seva força rau en la capacitat de repensar la relació entre institucions, comunitats i pràctiques culturals. Fer mediació vol dir revisar com convidem, com escoltem, com expliquem, com acollim i com construïm relacions de confiança. Vol dir preguntar-nos què transmet un equipament cultural abans que una persona hi entri, què passa durant l'experiència i quina relació es manté després.
Des d'un museu, un teatre, una biblioteca o qualsevol equipament cultural, la invitació a participar ha de tenir condicions reals. Les portes obertes necessiten llenguatges accessibles, horaris pensats des de la vida quotidiana, formes d'acollida cuidades, relats diversos i una escolta sostinguda. La cultura compartida es construeix amb temps, presència i vincles.
Una altra idea especialment rellevant de la taula rodona va ser el paper de les institucions públiques com a facilitadores. Les administracions i els equipaments culturals poden generar condicions perquè les pràctiques culturals dels territoris creixin, se sostinguin i tinguin continuïtat.
Això implica reconèixer el teixit professional, associatiu, comunitari i emergent. Moltes iniciatives culturals sostenen vincles, memòria, aprenentatges i formes de participació amb un gran valor social. Sovint necessiten orientació, recursos, estabilitat, espais, acompanyament administratiu i reconeixement institucional.
Aquí apareix un dels grans reptes de les polítiques culturals actuals. Conceptes com participació, impacte social, equitat o transformació formen part del llenguatge habitual del sector. El pas decisiu consisteix a convertir-los en estructures, pressupostos, indicadors i maneres de fer concretes.
Acompanyar una iniciativa cultural pot voler dir orientar-la en una convocatòria, ajudar a formular un projecte, compartir bones pràctiques o buscar fórmules que facin viable una proposta. Quan una idea topa amb un límit administratiu, convé preguntar quines condicions caldria generar perquè aquella necessitat cultural trobés un camí possible.
Aquesta manera de treballar demana confiança. Les institucions culturals necessiten escoltar amb atenció el seu entorn i entendre que la participació requereix temps, recursos i continuïtat. La participació queda buida quan es tracta com una paraula bonica dins d'un document estratègic. Pren força quan es converteix en una pràctica sostinguda, amb equips, pressupost, capacitat de decisió i retorn cap a les comunitats implicades.
Per això és tan important tornar a la pregunta inicial. Quines persones queden lluny dels nostres museus, teatres, biblioteques o centres culturals? Quines raons expliquen aquesta distància?
Els drets culturals ens demanen posar al centre l'equitat, la diversitat, la participació efectiva i la sostenibilitat del treball cultural. L'accés a la cultura comença molt abans d'assistir a una activitat. Comença en la manera com una institució es comunica, escolta, programa, acull i reconeix les persones i comunitats del seu entorn.
La cultura és memòria, llenguatge, imaginació, conflicte, vincle i possibilitat. Parlar de drets culturals és parlar del dret a imaginar, a participar, a crear amb altres persones i a sentir que allò que passa en un espai cultural té relació amb la pròpia vida.
Aquest és un dels grans reptes de les institucions culturals avui. Obrir portes i revisar què passa quan aquestes portes s'obren. Escoltar les absències. Fer lloc a altres veus. Generar condicions perquè més persones puguin sentir que la cultura els pertany.
Fotografies:
Principal: Aurélien Barre de Pixabay
Foto 1: Jornada Parlem de Drets Culturals. Ajuntament de Tarragona.
Interior de l'article: StockSnap de Pixabay