Autoria
El més comú és trobar-lo deambulant per la Rambla Nova, la plaça Corsini o a la plaça de la Font. La seva vida és un misteri. L’han vist dormir en bancs, sortir de festa al Cau, saludar-se amb els turistes. Se’n diuen moltes coses, però qui les contrasta? A ell, qui li pregunta? El barret ample, de feltre blanc, li ha merescut el sobrenom de cowboy. Alguns, en confusió terminològica, l’anomenen el sordmut. Forma part del mateix paisatge urbà que el Bisbal descamisat, el Purito, que també és sord, o l’africà que desafina i fa palmes sense parar. On diríeu que viu? Estic segur que us ha rondat pel cap la Part Alta.
L’espero a la terrassa de l’Ol’Dirty Smash, a la Rambla Vella, entre neons fúcsies, mentre a dins sona «God’s plan», de Drake, que fa possible aquell cop de gràcia que la majoria social, alguna vegada, hem somiat. Les màscares de lluita lliure que decoren el local, amb els ulls tapats per les ulleres de sol, em fan pensar en ell. Avui provarem de descobrir qui és. A les 20.28h apareix a la cita, puntual, des del carrer August. Hi arriba amb un caminar desqueferat i les mans resguardades a les butxaques de la jaqueta. De seguida es mostra com algú de rialla fàcil. Quan s’adona que hi sintonitzes en alguna cosa, et pica l’ullet. Es descriu amb una sola paraula: «natural».
La comunicació no llisca gaire, però aconseguim mig entendre’ns escrivint-nos en una llibreta en un idioma macarrònic, de western d’indis. «Tu agradar Tarragona?». «Sí. Rambla Nova, Santa Tecla». Fa l’esforç de pronunciar algunes paraules, com «pequeno», que vol dir «petit», o «pequito», que significa «una mica». Es diu Juan Antonio Fernández Hauserne i és un home de cinquanta-un anys. Data de naixement: 18 de febrer de 1974. No figura a Google. La seva família es va establir fa més de dues dècades a la ciutat. Viu sol, en un pis al barri de Campclar. Sort que no paga lloguer, perquè amb la pensió que rep, diu, fa just. Cada dia agafa l’autobús, sigui el 3, el 6 o el 54, amb l’únic objectiu de passejar-se per la ciutat sense rumb. Hi passa dies sencers. És la seva manera de mantenir-se en forma, assegura, però em temo que no només. Es va quedar sord pels volts dels quatre anys, no sap ben bé per què. Recorda que distingia els cotxes amb els ulls, però ja no en sentia els clàxons. De petit va créixer a Castelldefels, on va anar a escola fins als tretze anys i va aprendre la llengua de signes espanyola. El pare, Juan Antonio com ell, era de Granada, i la mare, francesa, de París. Guarda records de tots dos, ja traspassats, però no els plora: és del parer que cal mirar sempre endavant.
Sobre ell circulen moltes llegendes. Hi ha qui ha escampat que de petit era un geni dels escacs. No us l’havien contada, aquesta? L’argument d’un Kaspàrov ibèric esquinçat per ves a saber quins avatars de la vida és un gran inici de relat; en concret, de relat de ficció. Què hi farem, la realitat ens posa aquestes limitacions. Fa cent anys algú s’hauria inventat que havia perdut l’oïda en un bombardeig, a la guerra del Marroc, i també ens ho hauríem cregut. És part de la gràcia. Li ensenyo, des de la pantalla del mòbil, un tauler amb les fitxes, però no cal enrocar-s’hi. Respon amb un escac i mat: només ha jugat a les dames.
El més comú és trobar-lo deambulant per la Rambla Nova, la plaça Corsini o a la plaça de la Font. La seva vida és un misteri. L’han vist dormir en bancs, sortir de festa al Cau, saludar-se amb els turistes. Se’n diuen moltes coses, però qui les contrasta? A ell, qui li pregunta? El barret ample, de feltre blanc, li ha merescut el sobrenom de cowboy. Alguns, en confusió terminològica, l’anomenen el sordmut. Forma part del mateix paisatge urbà que el Bisbal descamisat, el Purito, que també és sord, o l’africà que desafina i fa palmes sense parar. On diríeu que viu? Estic segur que us ha rondat pel cap la Part Alta.
L’espero a la terrassa de l’Ol’Dirty Smash, a la Rambla Vella, entre neons fúcsies, mentre a dins sona «God’s plan», de Drake, que fa possible aquell cop de gràcia que la majoria social, alguna vegada, hem somiat. Les màscares de lluita lliure que decoren el local, amb els ulls tapats per les ulleres de sol, em fan pensar en ell. Avui provarem de descobrir qui és. A les 20.28h apareix a la cita, puntual, des del carrer August. Hi arriba amb un caminar desqueferat i les mans resguardades a les butxaques de la jaqueta. De seguida es mostra com algú de rialla fàcil. Quan s’adona que hi sintonitzes en alguna cosa, et pica l’ullet. Es descriu amb una sola paraula: «natural».
La comunicació no llisca gaire, però aconseguim mig entendre’ns escrivint-nos en una llibreta en un idioma macarrònic, de western d’indis. «Tu agradar Tarragona?». «Sí. Rambla Nova, Santa Tecla». Fa l’esforç de pronunciar algunes paraules, com «pequeno», que vol dir «petit», o «pequito», que significa «una mica». Es diu Juan Antonio Fernández Hauserne i és un home de cinquanta-un anys. Data de naixement: 18 de febrer de 1974. No figura a Google. La seva família es va establir fa més de dues dècades a la ciutat. Viu sol, en un pis al barri de Campclar. Sort que no paga lloguer, perquè amb la pensió que rep, diu, fa just. Cada dia agafa l’autobús, sigui el 3, el 6 o el 54, amb l’únic objectiu de passejar-se per la ciutat sense rumb. Hi passa dies sencers. És la seva manera de mantenir-se en forma, assegura, però em temo que no només. Es va quedar sord pels volts dels quatre anys, no sap ben bé per què. Recorda que distingia els cotxes amb els ulls, però ja no en sentia els clàxons. De petit va créixer a Castelldefels, on va anar a escola fins als tretze anys i va aprendre la llengua de signes espanyola. El pare, Juan Antonio com ell, era de Granada, i la mare, francesa, de París. Guarda records de tots dos, ja traspassats, però no els plora: és del parer que cal mirar sempre endavant.
Sobre ell circulen moltes llegendes. Hi ha qui ha escampat que de petit era un geni dels escacs. No us l’havien contada, aquesta? L’argument d’un Kaspàrov ibèric esquinçat per ves a saber quins avatars de la vida és un gran inici de relat; en concret, de relat de ficció. Què hi farem, la realitat ens posa aquestes limitacions. Fa cent anys algú s’hauria inventat que havia perdut l’oïda en un bombardeig, a la guerra del Marroc, i també ens ho hauríem cregut. És part de la gràcia. Li ensenyo, des de la pantalla del mòbil, un tauler amb les fitxes, però no cal enrocar-s’hi. Respon amb un escac i mat: només ha jugat a les dames.
Malgrat el barret, no ha tingut mai la intenció de convertir-se en el nostre xèrif, i la veritat és que, havent copsat les ridícules ambicions d’alguns consellers de l’Ajuntament, li ho agraïm. A diferència de Norton I, el rodamon de San Francisco que al segle XIX es va autoproclamar emperador dels Estats Units i va anticipar, en un dels seus edictes, la construcció del Golden Gate, al Juan Antonio la política se li’n refot. No és conscient que la ciutat l’ha transformat en una col·lecció d’stickers de whatsapp. Des d’aquest angle, només el separa d’un alcalde un entramat complex de convencions. Li preocupen, això sí, i molt, les condicions climàtiques. El 2025 ha estat un any dur per a ell, que campa tantes hores a l’aire lliure. L’únic desig que ha demanat el 2026, de fet, és que la calorada afluixi. És la pluja, però, i no el sol, la que atura els seus passos incerts: té por de relliscar. La televisió esdevé, aleshores, el millor remei contra la soledat. Hi mira pel·lícules. És del Barça.
El Juan Antonio endrapa l’hamburguesa i les patates de l’Ol’Dirty Smash amb desfici. S’ha esperat amb prudència fins que no hem avançat prou en la conversa per inaugurar el moment de les queixalades. Diu que avui només ha begut una cervesa. L’Aitor Nieto, el propietari del negoci, el tracta amb respecte. De fet, és qui ens ha posat en contacte. En els 90 minuts que ens dediquem, procuro cobrir el màxim de fronts possibles. «Cuines?». «Sí. Patates, arròs, sopa, ous, amanida, croquetes, tripes». «Tu viatjar?». «França, de petit. Família a París i Tolosa, lluny». «Dia més feliç de la teva vida?». «Nadal amb família, Campclar. Ara nebots i una cosina». Quan li proposo el tema dels somnis, què li hauria agradat ser de gran quan era un infant o què n’espera del futur, sembla que no m’entén.
Viu tranquil, sense telèfon mòbil. Si el necessites, has de lligar-ho a l’antiga: coincidir pel carrer i, si convé, pactar hora i lloc. Abans es feia —«a les cinc a Hisenda», ho recordeu?—, i no s’acabava el món. No es considera esquerp, però tampoc sociable: va fent i llestos. Li pregunto si el barret li han regalat o si se’l va comprar per impuls propi: em fa el gest de treure’s bitllets de la butxaca i pagar. És presumit. M’ho confirma quan, després, li faig algunes fotografies. Es preocupa d’apujar-se la cremallera de la jaqueta, es pentina una mica. Quan ens plantem davant de l’avi Virgili, l’abraça i es recrea en gestos expansius. Li dic: «Ell famós, tu també». Em llegeix els llavis i somriu. Està content, per uns instants balla. Les nits de festa major, com que posen la música tan forta, nota les vibracions a terra i a les barres dels bars i així segueix el ritme de la música. Amb algunes nocions, el compositor Gustavo Dudamel ben bé l’hauria pogut aprofitar per a l’elenc de la seva original versió de Fidelio. Els petons humits amb què cobreix el rostre de l’estàtua, però, m’inquieten. Corre la veu que de vegades s’arramba massa.
Li plantejo si la gent és bona amb ell, si s’hi relaciona. Res. Et sents estimat? «Normal», ni fred ni calent. Per molt que hi insisteixi component variacions de les mateixes preguntes acabo topant sempre amb un mur de formigó. ¿No deu ser que el Juan Antonio s’estima més d’esquivar les meves indiscrecions? No em queda clar, tampoc, si en recullo amb prou fidelitat el testimoni. Els lectors m’expliquen que treia la pols de la pista del CBT, que a la dècada dels noranta ja era un personatge conegut de la nit tarragonina i que durant anys dormia a la casa familiar, al camí del Cementiri —de fet, fins fa ben poc. Sento, intens, el risc d’exercir de torsimany de vides que comporta, tan sovint, el periodisme. Una entrevista no és res més que un espai intermedi ple de confusions, una evidència més dels límits de la comunicació humana. Ell amb els seus gestos, jo amb les meves paraules, ho constatem encara amb més força. El Juan Antonio, malgrat tot, ha accedit a convertir-se per primer cop en entrevistat. Es posa les mans al pit, agraït, i s’acomiada. Després d’aquest breu parèntesi, reprèn la presència als carrers per continuar sent allò que per a la ciutat és: el nostre cowboy sord i solitari. Ara, almenys, en sabem el nom.
Malgrat el barret, no ha tingut mai la intenció de convertir-se en el nostre xèrif, i la veritat és que, havent copsat les ridícules ambicions d’alguns consellers de l’Ajuntament, li ho agraïm. A diferència de Norton I, el rodamon de San Francisco que al segle XIX es va autoproclamar emperador dels Estats Units i va anticipar, en un dels seus edictes, la construcció del Golden Gate, al Juan Antonio la política se li’n refot. No és conscient que la ciutat l’ha transformat en una col·lecció d’stickers de whatsapp. Des d’aquest angle, només el separa d’un alcalde un entramat complex de convencions. Li preocupen, això sí, i molt, les condicions climàtiques. El 2025 ha estat un any dur per a ell, que campa tantes hores a l’aire lliure. L’únic desig que ha demanat el 2026, de fet, és que la calorada afluixi. És la pluja, però, i no el sol, la que atura els seus passos incerts: té por de relliscar. La televisió esdevé, aleshores, el millor remei contra la soledat. Hi mira pel·lícules. És del Barça.
El Juan Antonio endrapa l’hamburguesa i les patates de l’Ol’Dirty Smash amb desfici. S’ha esperat amb prudència fins que no hem avançat prou en la conversa per inaugurar el moment de les queixalades. Diu que avui només ha begut una cervesa. L’Aitor Nieto, el propietari del negoci, el tracta amb respecte. De fet, és qui ens ha posat en contacte. En els 90 minuts que ens dediquem, procuro cobrir el màxim de fronts possibles. «Cuines?». «Sí. Patates, arròs, sopa, ous, amanida, croquetes, tripes». «Tu viatjar?». «França, de petit. Família a París i Tolosa, lluny». «Dia més feliç de la teva vida?». «Nadal amb família, Campclar. Ara nebots i una cosina». Quan li proposo el tema dels somnis, què li hauria agradat ser de gran quan era un infant o què n’espera del futur, sembla que no m’entén.
Viu tranquil, sense telèfon mòbil. Si el necessites, has de lligar-ho a l’antiga: coincidir pel carrer i, si convé, pactar hora i lloc. Abans es feia —«a les cinc a Hisenda», ho recordeu?—, i no s’acabava el món. No es considera esquerp, però tampoc sociable: va fent i llestos. Li pregunto si el barret li han regalat o si se’l va comprar per impuls propi: em fa el gest de treure’s bitllets de la butxaca i pagar. És presumit. M’ho confirma quan, després, li faig algunes fotografies. Es preocupa d’apujar-se la cremallera de la jaqueta, es pentina una mica. Quan ens plantem davant de l’avi Virgili, l’abraça i es recrea en gestos expansius. Li dic: «Ell famós, tu també». Em llegeix els llavis i somriu. Està content, per uns instants balla. Les nits de festa major, com que posen la música tan forta, nota les vibracions a terra i a les barres dels bars i així segueix el ritme de la música. Amb algunes nocions, el compositor Gustavo Dudamel ben bé l’hauria pogut aprofitar per a l’elenc de la seva original versió de Fidelio. Els petons humits amb què cobreix el rostre de l’estàtua, però, m’inquieten. Corre la veu que de vegades s’arramba massa.
Li plantejo si la gent és bona amb ell, si s’hi relaciona. Res. Et sents estimat? «Normal», ni fred ni calent. Per molt que hi insisteixi component variacions de les mateixes preguntes acabo topant sempre amb un mur de formigó. ¿No deu ser que el Juan Antonio s’estima més d’esquivar les meves indiscrecions? No em queda clar, tampoc, si en recullo amb prou fidelitat el testimoni. Els lectors m’expliquen que treia la pols de la pista del CBT, que a la dècada dels noranta ja era un personatge conegut de la nit tarragonina i que durant anys dormia a la casa familiar, al camí del Cementiri —de fet, fins fa ben poc. Sento, intens, el risc d’exercir de torsimany de vides que comporta, tan sovint, el periodisme. Una entrevista no és res més que un espai intermedi ple de confusions, una evidència més dels límits de la comunicació humana. Ell amb els seus gestos, jo amb les meves paraules, ho constatem encara amb més força. El Juan Antonio, malgrat tot, ha accedit a convertir-se per primer cop en entrevistat. Es posa les mans al pit, agraït, i s’acomiada. Després d’aquest breu parèntesi, reprèn la presència als carrers per continuar sent allò que per a la ciutat és: el nostre cowboy sord i solitari. Ara, almenys, en sabem el nom.
Publicat a Dillums el 9 de febrer del 2026