Autoria
Quan em van demanar com tinc els records de l’11 de setembre de l’any 1976, d’entrada vaig pensar que un pèl fluixos. He començat a recordar uns fets de fa cinquanta anys que m’han vingut a la memòria de forma inconnexa, a salts, sense una línia argumental (no sé si és el normal en aquests casos).
El primer que m’ha vingut al cap és el concert d’en Lluís Llach al Palau d’Esports de Barcelona el gener de 1976, dos mesos justos després de la mort del dictador, al qual no vaig poder assistir per causes alienes (estava fent el «servei militar»). Em vaig quedar amb les ganes de cantar l’himne del moment: «L’Estaca». Suposo que aquesta frustració per no poder participar en un fet històric m’ha connectat amb els records de la manifestació de Sant Boi, el veritable fet històric per a Catalunya.
Dies abans de l’Onze de setembre havia quedat amb el meu germà i amb un grup de militants nacionalistes per anar a la concentració del dia 11 al parc de la Ciutadella de Barcelona. Com és lògic, el governador civil de torn va prohibir l’acte a la Ciutadella; i després d’un període negociador va permetre que es fes a Sant Boi. Suposo que la lògica repressiva del poder espanyol el va fer pensar que no podia permetre un acte catalanista tal dia com aquell —era el primer Onze de Setembre després de la mort del dictador— en l’antic terreny de la fortalesa que Felip V va manar construir per controlar i dominar Barcelona. L’home devia pensar que allò seria un èxit majúscul i que, en canvi, a setze quilòmetres, a Sant Boi de Llobregat, la convocatòria seria un fracàs. És de suposar que aquest impagable funcionari no sabia que en Rafael Casanova i Comes va morir a Sant Boi de Llobregat.
Doncs dit i fet, quatre companys vam agafar un cotxe i cap a Sant Boi. L’acte convocat per la Comissió Onze de Setembre va ser un èxit total. Per primera vegada es va poder commemorar la Diada obertament des de l’any 1939. La gernació a la Plaça Catalunya de Sant Boi era espatarrant. Mai havia vist tanta gent aplegada junta, i molt menys cridant consignes, la més habitual «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia». En aquell moment era pel que lluitàvem, per la llibertat nacional i personal que els successors de la dictadura ens negaven; per l’amnistia de tots els presos polítics que omplien les presons, i per la recuperació de l’Estatut d’autonomia del 1932, és a dir, tornar a la casella política d’abans del cop d’estat.
Quan em van demanar com tinc els records de l’11 de setembre de l’any 1976, d’entrada vaig pensar que un pèl fluixos. He començat a recordar uns fets de fa cinquanta anys que m'han vingut a la memòria de forma inconnexa, a salts, sense una línia argumental (no sé si és el normal en aquests casos).
El primer que m'ha vingut al cap és el concert d’en Lluís Llach al Palau d'Esports de Barcelona el gener de 1976, dos mesos justos després de la mort del dictador, al qual no vaig poder assistir per causes alienes (estava fent el «servei militar»). Em vaig quedar amb les ganes de cantar l’himne del moment: «L’Estaca». Suposo que aquesta frustració per no poder participar en un fet històric m’ha connectat amb els records de la manifestació de Sant Boi, el veritable fet històric per a Catalunya.
Dies abans de l’Onze de setembre havia quedat amb el meu germà i amb un grup de militants nacionalistes per anar a la concentració del dia 11 al parc de la Ciutadella de Barcelona. Com és lògic, el governador civil de torn va prohibir l’acte a la Ciutadella; i després d’un període negociador va permetre que es fes a Sant Boi. Suposo que la lògica repressiva del poder espanyol el va fer pensar que no podia permetre un acte catalanista tal dia com aquell —era el primer Onze de Setembre després de la mort del dictador— en l’antic terreny de la fortalesa que Felip V va manar construir per controlar i dominar Barcelona. L’home devia pensar que allò seria un èxit majúscul i que, en canvi, a setze quilòmetres, a Sant Boi de Llobregat, la convocatòria seria un fracàs. És de suposar que aquest impagable funcionari no sabia que en Rafael Casanova i Comes va morir a Sant Boi de Llobregat.
Doncs dit i fet, quatre companys vam agafar un cotxe i cap a Sant Boi. L’acte convocat per la Comissió Onze de Setembre va ser un èxit total. Per primera vegada es va poder commemorar la Diada obertament des de l’any 1939. La gernació a la Plaça Catalunya de Sant Boi era espatarrant. Mai havia vist tanta gent aplegada junta, i molt menys cridant consignes, la més habitual «Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia». En aquell moment era pel que lluitàvem, per la llibertat nacional i personal que els successors de la dictadura ens negaven; per l’amnistia de tots els presos polítics que omplien les presons, i per la recuperació de l’Estatut d’autonomia del 1932, és a dir, tornar a la casella política d’abans del cop d’estat.
El record és d’un nerviosisme i exultació immensos. Érem milers de catalans units sota una mateixa idea, reclamant la recuperació dels nostres drets nacionals. Era un somni fet realitat. Ara, l’any 2026, pot semblar ridícul, fins i tot cursi, però cinquanta anys enrere era un desafiament total a l’statu quo. Alguns diuen que sortíem de la lluita clandestina, però el 1977 el nacionalisme català conseqüent, el que lluitava per la secessió i la independència, encara era clandestí. Veiem la reclamació de l’estatut abolit manu militari com un primer pas necessari per recuperar la consciència nacional en una generació de catalans a qui se’ls negava la pròpia història. Aquell dia en Jordi Carbonell va pronunciar la frase històrica de: «No volem que la prudència ens faci traïdors». Aquell Onze de setembre a Sant Boi era la sortida de la recuperació nacional de Catalunya. S’obrien uns anys de lluita frenètics.
Així ho recordo, com també recordo que el dia abans, el 10 de setembre, a Manresa van omplir el pavelló del Congost només amb el títol «Onze de setembre», perquè de nou el governador civil va ser protagonista en prohibir el títol inicial «Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya».
De tant recordar temps passats m’adono que en aquests cinquanta anys han succeït milers de coses que m’han fet evolucionar, però dos conceptes continuen bàsics i inalterables. El primer és que la Diada no és una festa ni celebrem res (personalment no la trobo adient com a «festa nacional», hi ha altres dates més encertades). L’11 de setembre és el «dia del record»; el dia en què els catalans recordem a tots els nostres avantpassats que han donat la vida al llarg dels segles en defensa de Catalunya, de les nostres lleis, llibertats i constitucions. En la Diada recordem i agraïm, amb respecte, la seva lluita.
El segon és que la llibertat nacional de Catalunya és el pas imprescindible per assolir la meva llibertat personal com a ésser humà. Només un estat català sobirà pot garantir-me aquesta llibertat. Malauradament, aquest 2026 és de nou la sortida de la recuperació nacional de Catalunya. S’obren uns anys de lluita frenètics. Hem de fer net amb els últims deu anys. No és decent que algú que es defineix com a «independentista» no passi d’autonomista. Avui, tràgicament, independència ja no és sinònim de secessió o separació. En aquests últims noranta anys ens han introduït la mentalitat de «poble vençut», que accepta per vàlida qualsevol doctrina del colonitzador. Hem de recuperar l’orgull de ser catalans.
I ja que la cosa va de records, recordem que l’11 de setembre de 1886, fa cent setanta anys, es va fer per primer cop un acte públic en record dels barcelonins morts el 1714: una missa a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, a tocar del Fossar de les Moreres. El governador civil de l’època va prohibir fer un sermó que recordes els fets.
El record és d’un nerviosisme i exultació immensos. Érem milers de catalans units sota una mateixa idea, reclamant la recuperació dels nostres drets nacionals. Era un somni fet realitat. Ara, l’any 2026, pot semblar ridícul, fins i tot cursi, però cinquanta anys enrere era un desafiament total a l’statu quo. Alguns diuen que sortíem de la lluita clandestina, però el 1977 el nacionalisme català conseqüent, el que lluitava per la secessió i la independència, encara era clandestí. Veiem la reclamació de l’estatut abolit manu militari com un primer pas necessari per recuperar la consciència nacional en una generació de catalans a qui se’ls negava la pròpia història. Aquell dia en Jordi Carbonell va pronunciar la frase històrica de: «No volem que la prudència ens faci traïdors». Aquell Onze de setembre a Sant Boi era la sortida de la recuperació nacional de Catalunya. S’obrien uns anys de lluita frenètics.
Així ho recordo, com també recordo que el dia abans, el 10 de setembre, a Manresa van omplir el pavelló del Congost només amb el títol «Onze de setembre», perquè de nou el governador civil va ser protagonista en prohibir el títol inicial «Onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya».
De tant recordar temps passats m'adono que en aquests cinquanta anys han succeït milers de coses que m’han fet evolucionar, però dos conceptes continuen bàsics i inalterables. El primer és que la Diada no és una festa ni celebrem res (personalment no la trobo adient com a «festa nacional», hi ha altres dates més encertades). L’11 de setembre és el «dia del record»; el dia en què els catalans recordem a tots els nostres avantpassats que han donat la vida al llarg dels segles en defensa de Catalunya, de les nostres lleis, llibertats i constitucions. En la Diada recordem i agraïm, amb respecte, la seva lluita.
El segon és que la llibertat nacional de Catalunya és el pas imprescindible per assolir la meva llibertat personal com a ésser humà. Només un estat català sobirà pot garantir-me aquesta llibertat. Malauradament, aquest 2026 és de nou la sortida de la recuperació nacional de Catalunya. S’obren uns anys de lluita frenètics. Hem de fer net amb els últims deu anys. No és decent que algú que es defineix com a «independentista» no passi d’autonomista. Avui, tràgicament, independència ja no és sinònim de secessió o separació. En aquests últims noranta anys ens han introduït la mentalitat de «poble vençut», que accepta per vàlida qualsevol doctrina del colonitzador. Hem de recuperar l’orgull de ser catalans.
I ja que la cosa va de records, recordem que l’11 de setembre de 1886, fa cent setanta anys, es va fer per primer cop un acte públic en record dels barcelonins morts el 1714: una missa a l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, a tocar del Fossar de les Moreres. El governador civil de l’època va prohibir fer un sermó que recordes els fets.
Fotografies de la manifestació a Sant Boi.
Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Pilar Aymerich