Autoria
La música d’arrel a Catalunya, sobretot, però també al conjunt dels Països Catalans, ha funcionat durant dècades com un riu subterrani: recerques, músics o investigadors que picaven pedra lluny dels focus, i algunes iniciatives o festivals com la Trobada d’Acordionistes dels Pirineus, impulsada per Artur Blasco des dels anys setanta, o el Tradicionàrius, des de finals dels vuitanta, que treien a la llum, puntualment, els resultats de tot plegat. El riu sortia a la superfície, ufanós. La música d’arrel al nostre país no ha evolucionat en línia recta, sinó per capes que, si haguéssim d’enumerar, serien més o menys aquestes: recerca, preservació, recuperació escènica, professionalització i relectura contemporània. Ha passat de ser sobretot material recollit i preservat a convertir-se també en matèria de creació actual. El repte és mantenir l’equilibri: que la renovació no buidi el repertori del seu context, i que la preservació no el deixi immòbil.
Fa uns anys, relativament pocs, el riu de què parlava abans ha tornat a la superfície i alimenta una nova generació de creadors que han perdut els complexos, perquè han pogut partir d’un punt diferent, perquè estan més formats i han aplicat processos d’experimentació amb resultats artísticament excelsos. Uns agents importantíssims perquè això sigui possible són la Fira Mediterrània de Manresa —va néixer a finals del segle XX— i el seu Obrador d’Arrel i programes d’impuls; la introducció de la música d’arrel en espais formatius superiors, com l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), a principis del segle XXI, i el projecte de recuperació de la tradició musical oral de les comarques gironines, anomenat Càntut (2012), que va més enllà de ser una base de dades informàtica, amb l’organització anual del festival homònim (2016) a la localitat gironina de Cassà de la Selva i d’activitats paral·leles, envaint també l’àmbit pedagògic.
La recent aparició del duet de pop electrònic experimental L’arannà (2024), format per l’empordanesa Anna Sala i l’eivissenca Lara Magrinyà, és paradigmàtic del moment en què es troba la música d’arrel, que s’ha tret del damunt molts complexos. Un procés que ja havia començat força abans, amb músics com Marcel Casellas, Roger Mas, Xavi Múrcia, Miquel Gil, Carles Belda, o Maria Arnal i Marcel Bagés, per citar-ne només alguns de la darrera època. D’aquí a poques setmanes apareixerà el segon disc de L’arannà, Turmarí, —el primer va ser La Salamandra, en què musiquen poemes de Mercè Rodoreda (Blau Atzavara, 2024)—, una veritable joia inspirada en la música popular de les Pitiüses que recupera en alguns temes l’oblidada i antiga pràctica del cant redoblat, un intens vibrato laringi que ornamentava un cant monòdic, una pràctica habitual en la conca mediterrània.
La música d’arrel viu un moment de visibilitat que, afortunadament, comença a ser habitual. Darrerament, han aparegut propostes que treballen amb repertoris tradicionals, tècniques antigues, instruments populars o formes de cant vinculades a territoris concrets. Marala o Tarta Relena en poden ser exemples. Sovint ho fan des de llenguatges que fins fa poc semblaven allunyats d’aquest món: electrònica, pop experimental, arts escèniques, dramatúrgia contemporània, vestuari pensat com a part del discurs i una relació molt conscient amb la imatge.
La temptació és llegir-ho com una moda. Però els mateixos agents que hi treballen prefereixen una explicació més lenta. Albert Massip, impulsor del Càntut, desconfia de la idea que tot hagi començat fa poc. «Sempre tinc la sensació que vivim en un presentisme com molt increïble», diu. «Cada dos o tres anys, o cinc anys, o sis, algú diu: «ostres, estem en un gran moment de la música tradicional!» De seguida hi afegeix el contrapès: «Es porta tants anys treballant en el món de la música tradicional, però tants anys!… Hi ha hagut gent picant pedra des del Tradicionàrius, als anys vuitanta del segle passat.»
El director artístic de la Fira Mediterrània de Manresa, Jordi Fosas, sí que identifica un moment favorable, però tampoc no el redueix a una explosió sobtada. Hi veu «un factor social o sociològic» i «generacional» molt important. Segons ell, s’ajunten diverses capes: una generació jove molt formada, una societat que torna a mirar la memòria i el territori, i una necessitat de singularitat després de dècades de globalització cultural. «Crec que s’ajunten bastants factors que estan fent la tempesta perfecta», resumeix. Com a síntesi, es podria dir que les noves generacions de creadors tenen una idea concreta de país al cap i això resulta molt esperançador en el context polític i cultural actual.
Per a Fosas, el canvi té a veure amb un desplaçament de la mirada. Als anys setanta, vuitanta i noranta, explica, una part de la creació contemporània mirava cap endavant: Europa, els Estats Units, els llenguatges nous, la ruptura amb allò que semblava antic. Quaranta anys després, aquell impuls de futur s’ha convertit també en mercat global, homogeneïtzació i pèrdua de singularitat. «La creació d’avui vol el que és singular, vol tornar a mirar enrere, vol connectar amb la transmissió oral», diu. Concreta, però, que ja no es tracta només de transmissió oral com a cançó que passa de boca en boca, sinó també de «preguntar a la teva àvia».
Aquesta imatge de l’àvia o la padrina no és anecdòtica. Fosas la veu també en el teatre, en el teatre d’objectes, en projectes que treballen la memòria familiar, els objectes heretats o el llegat domèstic. La música d’arrel formaria part doncs d’un moviment més ampli de retorn al que és proper. No per refugiar-se en el passat, sinó per trobar un lloc des d’on parlar avui. «Hi ha tota una sèrie de conceptes que estan remant alhora com a societat a favor d’allò més de terra, del que és singular, de singularitzar-te, d’estimar una terra, una generació, un mirar enrere», afirma.
Aquest retorn no és uniforme ni necessàriament conservador. Fosas adverteix que la paraula identitat pot ser problemàtica i prefereix parlar de memòria i llegat. «La idea artística i de país està lligada a la memòria i al llegat del país», diu, però no a una voluntat política tancada ni a una identitat excloent. En aquest punt, el matís és important. L’arrel pot ser una eina de reconeixement col·lectiu, però també un terreny perillós si es converteix en nostàlgia rígida o en essència.
El Càntut ocupa un lloc central en aquest ecosistema perquè ha entès que l’arxiu, la preservació, no és la seva única funció, per bé que sí que és de les importants. El projecte va néixer el 2012 amb la voluntat de recollir cançons de tradició oral de les comarques gironines. Avui disposa d’un cançoner en línia amb més de 2.000 enregistraments, informants, caçadors de cançons i transcripcions. Però el més rellevant no és només la quantitat de materials conservats, sinó la manera com aquests materials tornen a circular. Massip ho explica amb una frase molt clara: «A partir de l’arxiu veiem la necessitat de difondre aquest material.»
D’aquí neixen el festival, les magnífiques produccions i les activitats que porten les cançons fora de la base de dades. El projecte no vol que el repertori quedi protegit però mut. Vol que torni a tenir usos, que sigui cantat, escoltat, revisat i compartit. És en aquest àmbit que se circumscriuen tres dels millors discos de la música en català dels darrers anys, publicats amb la marca del projecte, que també resulten molt diferents entre si. El primer va ser Càntut (2016), de Carles Belda i Sanjosex; el segon va ser Vega (2020), de Paula Grande i Anna Ferrer i el tercer, Udolç (2024), amb Henrio i la trompetista Alba Careta. Les cançons dels tres treballs provenen de l’arxiu del Càntut i cadascun té un eix temàtic concret més o menys marcat. En tots ells hi ha experimentació i una inusitada capacitat de corprendre al públic.
Francesc Viladiu, coordinador i programador del Càntut, constata que aquesta funció de l’arxiu ja ha desbordat el marc inicial. «Hi ha un interès vers el repertori, aquest tipus de repertori, això és evident», afirma. Ho concreta amb una dada qualitativa més important que qualsevol xifra: «Desenes de projectes contacten constantment amb nosaltres, demanant-nos repertoris vinculats a la feina, a l’aigua, al temps, a tota mena de motius.» Però no són només músics, també hi ha companyies de teatre, de circ i d’altres disciplines, com la dansa.
Aquest ús transversal indica quelcom interessant, que l’arrel ha deixat de ser una reserva exclusiva del folk. És un fons d’inspiració per a creadors que busquen materials amb gruix històric i emocional. El risc, evidentment, és convertir-los en textura superficial. Per això Massip insisteix que l’arxiu continua sent l’embrió: «El més important de tot plegat és l’arxiu, és el que hem d’estar cuidant, mantenint i preservant en tot moment per poder fer les altres coses, no al revés.»
La música d’arrel a Catalunya, sobretot, però també al conjunt dels Països Catalans, ha funcionat durant dècades com un riu subterrani: recerques, músics o investigadors que picaven pedra lluny dels focus, i algunes iniciatives o festivals com la Trobada d’Acordionistes dels Pirineus, impulsada per Artur Blasco des dels anys setanta, o el Tradicionàrius, des de finals dels vuitanta, que treien a la llum, puntualment, els resultats de tot plegat. El riu sortia a la superfície, ufanós. La música d’arrel al nostre país no ha evolucionat en línia recta, sinó per capes que, si haguéssim d’enumerar, serien més o menys aquestes: recerca, preservació, recuperació escènica, professionalització i relectura contemporània. Ha passat de ser sobretot material recollit i preservat a convertir-se també en matèria de creació actual. El repte és mantenir l’equilibri: que la renovació no buidi el repertori del seu context, i que la preservació no el deixi immòbil.
Fa uns anys, relativament pocs, el riu de què parlava abans ha tornat a la superfície i alimenta una nova generació de creadors que han perdut els complexos, perquè han pogut partir d’un punt diferent, perquè estan més formats i han aplicat processos d’experimentació amb resultats artísticament excelsos. Uns agents importantíssims perquè això sigui possible són la Fira Mediterrània de Manresa —va néixer a finals del segle XX— i el seu Obrador d’Arrel i programes d’impuls; la introducció de la música d’arrel en espais formatius superiors, com l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), a principis del segle XXI, i el projecte de recuperació de la tradició musical oral de les comarques gironines, anomenat Càntut (2012), que va més enllà de ser una base de dades informàtica, amb l’organització anual del festival homònim (2016) a la localitat gironina de Cassà de la Selva i d’activitats paral·leles, envaint també l’àmbit pedagògic.
La recent aparició del duet de pop electrònic experimental L’arannà (2024), format per l’empordanesa Anna Sala i l’eivissenca Lara Magrinyà, és paradigmàtic del moment en què es troba la música d’arrel, que s’ha tret del damunt molts complexos. Un procés que ja havia començat força abans, amb músics com Marcel Casellas, Roger Mas, Xavi Múrcia, Miquel Gil, Carles Belda, o Maria Arnal i Marcel Bagés, per citar-ne només alguns de la darrera època. D’aquí a poques setmanes apareixerà el segon disc de L’arannà, Turmarí, —el primer va ser La Salamandra, en què musiquen poemes de Mercè Rodoreda (Blau Atzavara, 2024)—, una veritable joia inspirada en la música popular de les Pitiüses que recupera en alguns temes l’oblidada i antiga pràctica del cant redoblat, un intens vibrato laringi que ornamentava un cant monòdic, una pràctica habitual en la conca mediterrània.
La música d’arrel viu un moment de visibilitat que, afortunadament, comença a ser habitual. Darrerament, han aparegut propostes que treballen amb repertoris tradicionals, tècniques antigues, instruments populars o formes de cant vinculades a territoris concrets. Marala o Tarta Relena en poden ser exemples. Sovint ho fan des de llenguatges que fins fa poc semblaven allunyats d’aquest món: electrònica, pop experimental, arts escèniques, dramatúrgia contemporània, vestuari pensat com a part del discurs i una relació molt conscient amb la imatge.
La temptació és llegir-ho com una moda. Però els mateixos agents que hi treballen prefereixen una explicació més lenta. Albert Massip, impulsor del Càntut, desconfia de la idea que tot hagi començat fa poc. «Sempre tinc la sensació que vivim en un presentisme com molt increïble», diu. «Cada dos o tres anys, o cinc anys, o sis, algú diu: «ostres, estem en un gran moment de la música tradicional!» De seguida hi afegeix el contrapès: «Es porta tants anys treballant en el món de la música tradicional, però tants anys!... Hi ha hagut gent picant pedra des del Tradicionàrius, als anys vuitanta del segle passat.»
El director artístic de la Fira Mediterrània de Manresa, Jordi Fosas, sí que identifica un moment favorable, però tampoc no el redueix a una explosió sobtada. Hi veu «un factor social o sociològic» i «generacional» molt important. Segons ell, s’ajunten diverses capes: una generació jove molt formada, una societat que torna a mirar la memòria i el territori, i una necessitat de singularitat després de dècades de globalització cultural. «Crec que s’ajunten bastants factors que estan fent la tempesta perfecta», resumeix. Com a síntesi, es podria dir que les noves generacions de creadors tenen una idea concreta de país al cap i això resulta molt esperançador en el context polític i cultural actual.
Per a Fosas, el canvi té a veure amb un desplaçament de la mirada. Als anys setanta, vuitanta i noranta, explica, una part de la creació contemporània mirava cap endavant: Europa, els Estats Units, els llenguatges nous, la ruptura amb allò que semblava antic. Quaranta anys després, aquell impuls de futur s’ha convertit també en mercat global, homogeneïtzació i pèrdua de singularitat. «La creació d’avui vol el que és singular, vol tornar a mirar enrere, vol connectar amb la transmissió oral», diu. Concreta, però, que ja no es tracta només de transmissió oral com a cançó que passa de boca en boca, sinó també de «preguntar a la teva àvia».
Aquesta imatge de l’àvia o la padrina no és anecdòtica. Fosas la veu també en el teatre, en el teatre d’objectes, en projectes que treballen la memòria familiar, els objectes heretats o el llegat domèstic. La música d’arrel formaria part doncs d’un moviment més ampli de retorn al que és proper. No per refugiar-se en el passat, sinó per trobar un lloc des d’on parlar avui. «Hi ha tota una sèrie de conceptes que estan remant alhora com a societat a favor d’allò més de terra, del que és singular, de singularitzar-te, d’estimar una terra, una generació, un mirar enrere», afirma.
Aquest retorn no és uniforme ni necessàriament conservador. Fosas adverteix que la paraula identitat pot ser problemàtica i prefereix parlar de memòria i llegat. «La idea artística i de país està lligada a la memòria i al llegat del país», diu, però no a una voluntat política tancada ni a una identitat excloent. En aquest punt, el matís és important. L’arrel pot ser una eina de reconeixement col·lectiu, però també un terreny perillós si es converteix en nostàlgia rígida o en essència.
El Càntut ocupa un lloc central en aquest ecosistema perquè ha entès que l’arxiu, la preservació, no és la seva única funció, per bé que sí que és de les importants. El projecte va néixer el 2012 amb la voluntat de recollir cançons de tradició oral de les comarques gironines. Avui disposa d’un cançoner en línia amb més de 2.000 enregistraments, informants, caçadors de cançons i transcripcions. Però el més rellevant no és només la quantitat de materials conservats, sinó la manera com aquests materials tornen a circular. Massip ho explica amb una frase molt clara: «A partir de l’arxiu veiem la necessitat de difondre aquest material.»
D’aquí neixen el festival, les magnífiques produccions i les activitats que porten les cançons fora de la base de dades. El projecte no vol que el repertori quedi protegit però mut. Vol que torni a tenir usos, que sigui cantat, escoltat, revisat i compartit. És en aquest àmbit que se circumscriuen tres dels millors discos de la música en català dels darrers anys, publicats amb la marca del projecte, que també resulten molt diferents entre si. El primer va ser Càntut (2016), de Carles Belda i Sanjosex; el segon va ser Vega (2020), de Paula Grande i Anna Ferrer i el tercer, Udolç (2024), amb Henrio i la trompetista Alba Careta. Les cançons dels tres treballs provenen de l’arxiu del Càntut i cadascun té un eix temàtic concret més o menys marcat. En tots ells hi ha experimentació i una inusitada capacitat de corprendre al públic.
Francesc Viladiu, coordinador i programador del Càntut, constata que aquesta funció de l’arxiu ja ha desbordat el marc inicial. «Hi ha un interès vers el repertori, aquest tipus de repertori, això és evident», afirma. Ho concreta amb una dada qualitativa més important que qualsevol xifra: «Desenes de projectes contacten constantment amb nosaltres, demanant-nos repertoris vinculats a la feina, a l’aigua, al temps, a tota mena de motius.» Però no són només músics, també hi ha companyies de teatre, de circ i d’altres disciplines, com la dansa.
Aquest ús transversal indica quelcom interessant, que l’arrel ha deixat de ser una reserva exclusiva del folk. És un fons d’inspiració per a creadors que busquen materials amb gruix històric i emocional. El risc, evidentment, és convertir-los en textura superficial. Per això Massip insisteix que l’arxiu continua sent l’embrió: «El més important de tot plegat és l’arxiu, és el que hem d’estar cuidant, mantenint i preservant en tot moment per poder fer les altres coses, no al revés.»
Jordi Fosas situa el Càntut dins d’aquesta mateixa lògica: conservar, però amb eines del present. «Forma part de tot aquest esperit», diu. «Fer valdre aquesta memòria, aquest llegat, però fer-ho avui.» Per a ell, una de les virtuts del projecte és que ha sabut ordenar, comunicar i dignificar una pràctica que ja existia. «Han fet una cosa que ja es feia i que, com ells reivindiquen, no ens ho hem inventat, que és trobar-nos per cantar i trobar-nos a dinar i cantar, o a sopar i cantar. Ho estan fent molt ben fet.»
La frase pronunciada per Fosas, «fer-ho avui, amb les eines i el coneixement d’avui», és descriptiva de la situació. No vol dir aplicar una capa moderna damunt d’una cançó antiga. Vol dir entendre quins codis, quines plataformes, quines escenes i quines formes de relació amb el públic funcionen actualment. Fosas ho diu sense embuts: «No pots pujar a l’escenari com fa quaranta anys, ni comunicar com fa quaranta anys. Amb tot l’afecte del món, cal que cada vegada es vagi connectant amb el que està passant avui.» Això explica una part de l’èxit de propostes molt diferents entre elles. Marala, Tarta Relena, Alosa, Anna Ferrer, Magalí Sare, Alba Careta i Henrio, Terrae, Alosa o L’arannà no comparteixen un mateix llenguatge, però sí la mateixa llibertat davant el material tradicional. Fosas parla de «mirades, present i joventut» com a tres idees que han orientat la Fira Mediterrània. L’objectiu no és programar arrel com a gènere tancat, sinó veure què fan els creadors joves amb aquests materials.
Aquest desplaçament generacional també apareix en la conversa amb Viladiu i Massip. Viladiu parla d’una manera d’actuar «sense complexos» que considera decisiva. Durant molt de temps, una part de la música tradicional va arrossegar la percepció de ser una cosa «molt de poble», antiga o poc sofisticada. Ara, en canvi, hi ha artistes que la treballen sense sentir que hagin de justificar-se. Però Viladiu hi posa un matís important: «Sense complexos, però amb base, amb coneixement.» La frase serveix per separar la llibertat de la frivolitat. Treballar amb el repertori tradicional exigeix fonts, escolta, coneixement i respecte pels qui l’han conservat. Fosas ho formula d’una altra manera i agafa d’exemple L’arannà: «Aquesta generació jove està agafant tot això sense cap temor o complex de si ho faran bé, perquè el respecte per la matèria primera ja l’hi tenen.» El respecte, doncs, no impedeix jugar-hi, estripar, desplaçar o recontextualitzar. Al contrari: és el que permet fer-ho sense convertir el passat en rerefons inert.
La formació també hi té un paper determinant. Fosas assenyala l’ESMUC, el Conservatori del Liceu, el Taller de Músics, les escoles municipals i altres espais que han consolidat músics amb eines tècniques molt sòlides. «La formació, per a mi, ha estat una de les claus absolutes», diu. En aquest sentit, l’arrel ja no arriba només per transmissió familiar —cada vegada menys— o per militància cultural, sinó també per formació reglada, investigació, residències i circuits professionals.
Jordi Fosas situa el Càntut dins d’aquesta mateixa lògica: conservar, però amb eines del present. «Forma part de tot aquest esperit», diu. «Fer valdre aquesta memòria, aquest llegat, però fer-ho avui.» Per a ell, una de les virtuts del projecte és que ha sabut ordenar, comunicar i dignificar una pràctica que ja existia. «Han fet una cosa que ja es feia i que, com ells reivindiquen, no ens ho hem inventat, que és trobar-nos per cantar i trobar-nos a dinar i cantar, o a sopar i cantar. Ho estan fent molt ben fet.»
La frase pronunciada per Fosas, «fer-ho avui, amb les eines i el coneixement d’avui», és descriptiva de la situació. No vol dir aplicar una capa moderna damunt d’una cançó antiga. Vol dir entendre quins codis, quines plataformes, quines escenes i quines formes de relació amb el públic funcionen actualment. Fosas ho diu sense embuts: «No pots pujar a l’escenari com fa quaranta anys, ni comunicar com fa quaranta anys. Amb tot l’afecte del món, cal que cada vegada es vagi connectant amb el que està passant avui.» Això explica una part de l’èxit de propostes molt diferents entre elles. Marala, Tarta Relena, Alosa, Anna Ferrer, Magalí Sare, Alba Careta i Henrio, Terrae, Alosa o L’arannà no comparteixen un mateix llenguatge, però sí la mateixa llibertat davant el material tradicional. Fosas parla de «mirades, present i joventut» com a tres idees que han orientat la Fira Mediterrània. L’objectiu no és programar arrel com a gènere tancat, sinó veure què fan els creadors joves amb aquests materials.
Aquest desplaçament generacional també apareix en la conversa amb Viladiu i Massip. Viladiu parla d’una manera d’actuar «sense complexos» que considera decisiva. Durant molt de temps, una part de la música tradicional va arrossegar la percepció de ser una cosa «molt de poble», antiga o poc sofisticada. Ara, en canvi, hi ha artistes que la treballen sense sentir que hagin de justificar-se. Però Viladiu hi posa un matís important: «Sense complexos, però amb base, amb coneixement.» La frase serveix per separar la llibertat de la frivolitat. Treballar amb el repertori tradicional exigeix fonts, escolta, coneixement i respecte pels qui l’han conservat. Fosas ho formula d’una altra manera i agafa d’exemple L’arannà: «Aquesta generació jove està agafant tot això sense cap temor o complex de si ho faran bé, perquè el respecte per la matèria primera ja l’hi tenen.» El respecte, doncs, no impedeix jugar-hi, estripar, desplaçar o recontextualitzar. Al contrari: és el que permet fer-ho sense convertir el passat en rerefons inert.
La formació també hi té un paper determinant. Fosas assenyala l’ESMUC, el Conservatori del Liceu, el Taller de Músics, les escoles municipals i altres espais que han consolidat músics amb eines tècniques molt sòlides. «La formació, per a mi, ha estat una de les claus absolutes», diu. En aquest sentit, l’arrel ja no arriba només per transmissió familiar —cada vegada menys— o per militància cultural, sinó també per formació reglada, investigació, residències i circuits professionals.
La Fira Mediterrània de Manresa és un dels llocs on aquesta professionalització s’ha fet més visible. L’Obrador d’Arrel, impulsat per la Fira i la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, és el programa que acompanya artistes que exploren nous camins a partir de l’arrel tradicional i la cultura popular. Fosas el considera una eina central del seu projecte. «En el projecte que vaig presentar el 2019, hi ha una eina importantíssima, que és l’Obrador d’Arrel de la Fira», explica. La funció no és només programar, és crear les condicions adequades per permetre als creadors treballar amb una certa tranquil·litat. «En l’àmbit concret d’arts d’arrel tradicional ens faltava poder estructurar una mica un suport específic a l’artista i al sector», diu Fosas, que afegeix que calia generar sector perquè els projectes arribessin «de la millor manera al mercat, al recorregut, al circuit». La paraula circuit és clau. Sense circuit, una estrena pot ser brillant però efímera. Amb circuit, una proposta pot créixer, trobar públics, contrastar-se i madurar.
Fosas defineix la feina de l’Obrador amb una imatge agrícola: «Generar humus.» Humus perquè passin coses, perquè el món coral conegui la polifonia tradicional, perquè la ciutadania sàpiga què són els saraus, perquè músics joves puguin fer rutes per festivals com el Càntut o la Fira Mediterrània, perquè projectes incipients rebin acompanyament i suport econòmic. L’arrel, si vol ser present, necessita aquesta infraestructura.
L’arannà és un exemple molt clar d’aquesta cadena. El duet format per Lara Magrinyà i Anna Sala ja havia passat per la Fira amb La Salamandra, un treball a partir de textos de Mercè Rodoreda. Amb Turmarí, el projecte fa un gir cap a la tradició musical d’Eivissa i Formentera, especialment el cant redoblat. La Fira va acompanyar el procés dins el Programa d’impuls a la música d’arrel i l’Obrador. Fosas ho recorda: «Fa dos anys van tenir aquesta beca de suport, que va fer que poguessin treballar el Turmarí, que tinguessin un acompanyament, un suport econòmic, i sabien que tenien una data d’estrena a la Fira.»
El cas l’interessa perquè reuneix molts dels elements que ha anat descrivint: formació, joventut, mirada contemporània, treball de camp i respecte per les fonts. «Totes dues s’han format en piano clàssic», diu, «però suposen una mirada jove, present, connectada, amb ganes de fer valdre aquesta memòria, aquest llegat que han localitzat, d’anar a fer treball de camp, de conèixer la gent que estigui fent cant redoblat i d’anar a les fonts.» Les mateixes integrants de L’arannà expliquen que van arribar al cant redoblat des de la descoberta, no des d’una continuïtat natural. Magrinyà, que va viure a Eivissa fins als dinou anys, admet: «Jo, com a eivissenca, en els meus divuit anys d’haver estat a l’illa d’Eivissa vivint, mai havia sentit cant redoblat ni n’havia sentit a parlar.» Sala ho descriu com una aproximació compartida: «Vam anar-hi totes dues com unes exploradores.»
Aquesta distància no debilita el projecte. Al contrari, el fa possible. L’arrel no hi apareix com una herència rebuda, sinó que ha estat matèria de recerca i investigació. Primer la descobreixen en arxius, després en les caramelles de Nadal d’Eivissa, posteriorment en instruments vinculats al ball pagès, tonades, lletres tradicionals i textos nous. A Turmarí, el llenguatge artístic és nou, part dels seus codis, també, però una altra part dels codis i del llenguatge, dels mots, pertanyen a la tradició.
El gran repte és el públic. Fosas reconeix que els artistes estan connectant, però alerta que encara falta cultura de descoberta. «Aquí encara ens queda molta feina per fer», diu. No n’hi ha prou que hi hagi creadors preparats i projectes potents, cal que el públic accepti entrar en propostes que no sempre tenen una etiqueta comercial clara. La música d’arrel actual pot ocupar sales, festivals, mercats i escenaris grans, però també necessita espais de mitjà i petit format on es pugui descobrir sense el pes del gran nom.
La connexió emocional, tanmateix, existeix. L’arrel toca capes que altres llenguatges no sempre activen. Fosas ho vincula amb «la memòria» i «el llegat»; Viladiu parla d’alguna cosa que al Càntut «ens remou per dins d’una manera molt bèstia»; L’arannà explica que hi ha gent que escolta el cant redoblat per primera vegada i sent «com una cosa molt emocionant, com si ho portés a dins». Aquesta emoció no sempre exigeix entendre-ho tot. En el cas de L’arannà, el cant redoblat pot funcionar fins i tot quan l’oient no en coneix el codi. «Crec que és emocionant tant si entens tot el que s’està dient com si no», diuen. La llengua, però, continua sent una eina decisiva. El duet ho assumeix amb claredat quan parla del català: «És totalment una decisió i és militància conscient.»
Hi ha, finalment, una qüestió que cap escenari no pot resoldre del tot: la dimensió comunitària. Viladiu ho formula amb una duresa saludable quan compara Catalunya amb altres contextos, com Galícia o Irlanda: «Si ens comparem amb ells per com viuen la música de forma comunitària, som uns pobres desgraciats. No hi ha color.» La música tradicional, recorda, viu «entre amics, entre família, entre veïns, en places». Per això, l’actualització de l’arrel no pot ser només sofisticació escènica. També ha de recuperar el fet de cantar. El Càntut ho treballa amb dinars, sopars de cantadors i moments participatius. La Fira Mediterrània, que s’ha aliat amb el Càntut i també fa àpats de cantadors, ho incorpora quan parla de saraus, polifonia i trobades obertes. L’arrel necessita artistes, però també situacions. Necessita discos, però també sobretaules. Necessita arxius, però també veus no professionals.
Potser el present de la música d’arrel és fort perquè accepta aquesta tensió. No vol tornar enrere, però tampoc vol perdre la memòria. No vol quedar-se en el museu, però tampoc dissoldre’s en una modernitat sense rastre. Fosas ho diu a propòsit de L’arannà, però serveix per a tota una generació: poden agafar el cant redoblat «amb amor», però també «jugar-hi, estirant-lo, deformant-lo». Si no passa això, adverteix, l’alternativa és guardar-ho en un museu i escoltar d’aquí a uns anys un àudio d’algú que ho feia. La música d’arrel catalana es troba en aquest punt: entre l’arxiu i el cos, entre la memòria i el circuit, entre la sobretaula i l’escenari. No és un retorn sentimental. És una manera de tornar a tenir fonaments per crear.
La Fira Mediterrània de Manresa és un dels llocs on aquesta professionalització s’ha fet més visible. L’Obrador d’Arrel, impulsat per la Fira i la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, és el programa que acompanya artistes que exploren nous camins a partir de l’arrel tradicional i la cultura popular. Fosas el considera una eina central del seu projecte. «En el projecte que vaig presentar el 2019, hi ha una eina importantíssima, que és l’Obrador d’Arrel de la Fira», explica. La funció no és només programar, és crear les condicions adequades per permetre als creadors treballar amb una certa tranquil·litat. «En l’àmbit concret d’arts d’arrel tradicional ens faltava poder estructurar una mica un suport específic a l’artista i al sector», diu Fosas, que afegeix que calia generar sector perquè els projectes arribessin «de la millor manera al mercat, al recorregut, al circuit». La paraula circuit és clau. Sense circuit, una estrena pot ser brillant però efímera. Amb circuit, una proposta pot créixer, trobar públics, contrastar-se i madurar.
Fosas defineix la feina de l’Obrador amb una imatge agrícola: «Generar humus.» Humus perquè passin coses, perquè el món coral conegui la polifonia tradicional, perquè la ciutadania sàpiga què són els saraus, perquè músics joves puguin fer rutes per festivals com el Càntut o la Fira Mediterrània, perquè projectes incipients rebin acompanyament i suport econòmic. L’arrel, si vol ser present, necessita aquesta infraestructura.
L’arannà és un exemple molt clar d’aquesta cadena. El duet format per Lara Magrinyà i Anna Sala ja havia passat per la Fira amb La Salamandra, un treball a partir de textos de Mercè Rodoreda. Amb Turmarí, el projecte fa un gir cap a la tradició musical d’Eivissa i Formentera, especialment el cant redoblat. La Fira va acompanyar el procés dins el Programa d’impuls a la música d’arrel i l’Obrador. Fosas ho recorda: «Fa dos anys van tenir aquesta beca de suport, que va fer que poguessin treballar el Turmarí, que tinguessin un acompanyament, un suport econòmic, i sabien que tenien una data d’estrena a la Fira.»
El cas l’interessa perquè reuneix molts dels elements que ha anat descrivint: formació, joventut, mirada contemporània, treball de camp i respecte per les fonts. «Totes dues s’han format en piano clàssic», diu, «però suposen una mirada jove, present, connectada, amb ganes de fer valdre aquesta memòria, aquest llegat que han localitzat, d’anar a fer treball de camp, de conèixer la gent que estigui fent cant redoblat i d’anar a les fonts.» Les mateixes integrants de L’arannà expliquen que van arribar al cant redoblat des de la descoberta, no des d’una continuïtat natural. Magrinyà, que va viure a Eivissa fins als dinou anys, admet: «Jo, com a eivissenca, en els meus divuit anys d’haver estat a l’illa d’Eivissa vivint, mai havia sentit cant redoblat ni n’havia sentit a parlar.» Sala ho descriu com una aproximació compartida: «Vam anar-hi totes dues com unes exploradores.»
Aquesta distància no debilita el projecte. Al contrari, el fa possible. L’arrel no hi apareix com una herència rebuda, sinó que ha estat matèria de recerca i investigació. Primer la descobreixen en arxius, després en les caramelles de Nadal d’Eivissa, posteriorment en instruments vinculats al ball pagès, tonades, lletres tradicionals i textos nous. A Turmarí, el llenguatge artístic és nou, part dels seus codis, també, però una altra part dels codis i del llenguatge, dels mots, pertanyen a la tradició.
El gran repte és el públic. Fosas reconeix que els artistes estan connectant, però alerta que encara falta cultura de descoberta. «Aquí encara ens queda molta feina per fer», diu. No n’hi ha prou que hi hagi creadors preparats i projectes potents, cal que el públic accepti entrar en propostes que no sempre tenen una etiqueta comercial clara. La música d’arrel actual pot ocupar sales, festivals, mercats i escenaris grans, però també necessita espais de mitjà i petit format on es pugui descobrir sense el pes del gran nom.
La connexió emocional, tanmateix, existeix. L’arrel toca capes que altres llenguatges no sempre activen. Fosas ho vincula amb «la memòria» i «el llegat»; Viladiu parla d’alguna cosa que al Càntut «ens remou per dins d’una manera molt bèstia»; L’arannà explica que hi ha gent que escolta el cant redoblat per primera vegada i sent «com una cosa molt emocionant, com si ho portés a dins». Aquesta emoció no sempre exigeix entendre-ho tot. En el cas de L’arannà, el cant redoblat pot funcionar fins i tot quan l’oient no en coneix el codi. «Crec que és emocionant tant si entens tot el que s’està dient com si no», diuen. La llengua, però, continua sent una eina decisiva. El duet ho assumeix amb claredat quan parla del català: «És totalment una decisió i és militància conscient.»
Hi ha, finalment, una qüestió que cap escenari no pot resoldre del tot: la dimensió comunitària. Viladiu ho formula amb una duresa saludable quan compara Catalunya amb altres contextos, com Galícia o Irlanda: «Si ens comparem amb ells per com viuen la música de forma comunitària, som uns pobres desgraciats. No hi ha color.» La música tradicional, recorda, viu «entre amics, entre família, entre veïns, en places». Per això, l’actualització de l’arrel no pot ser només sofisticació escènica. També ha de recuperar el fet de cantar. El Càntut ho treballa amb dinars, sopars de cantadors i moments participatius. La Fira Mediterrània, que s’ha aliat amb el Càntut i també fa àpats de cantadors, ho incorpora quan parla de saraus, polifonia i trobades obertes. L’arrel necessita artistes, però també situacions. Necessita discos, però també sobretaules. Necessita arxius, però també veus no professionals.
Potser el present de la música d’arrel és fort perquè accepta aquesta tensió. No vol tornar enrere, però tampoc vol perdre la memòria. No vol quedar-se en el museu, però tampoc dissoldre’s en una modernitat sense rastre. Fosas ho diu a propòsit de L’arannà, però serveix per a tota una generació: poden agafar el cant redoblat «amb amor», però també «jugar-hi, estirant-lo, deformant-lo». Si no passa això, adverteix, l’alternativa és guardar-ho en un museu i escoltar d’aquí a uns anys un àudio d’algú que ho feia. La música d’arrel catalana es troba en aquest punt: entre l’arxiu i el cos, entre la memòria i el circuit, entre la sobretaula i l’escenari. No és un retorn sentimental. És una manera de tornar a tenir fonaments per crear.
L’arannà ha arribat a la música d’arrel per una via poc previsible: la descoberta. El duet format per Lara Magrinyà i Anna Sala venia del piano clàssic i d’una recerca pròpia entre la veu, els sintetitzadors i l’experimentació sonora. Amb La Salamandra van musicar textos de Mercè Rodoreda. Amb Turmarí, el focus canvia: el punt de partida és la tradició musical d’Eivissa i Formentera, amb el cant redoblat com a eix.
La paradoxa és que aquest material també era desconegut per a Magrinyà, que va viure a Eivissa fins als divuit anys. La descoberta va començar arran de les indicacions d’un professor d’història i es va concretar primer a través del catàleg d’Alan Lomax: «Allà sí que vam sentir unes senyores de Formentera amb uns cants increïbles i vam dir: això ho hem de veure i sentir en directe!.»
A partir d’aquí, Turmarí va créixer com una recerca i com una presa de posició. El disc no utilitza només cant redoblat; també incorpora tonades tradicionals, lletres pròpies amb càrrega crítica —gairebé vitriòlica—, textos populars, una versió del Cant de la Sibil·la amb lletra del poeta gironí Narcís Comadira i instruments vinculats al ball pagès. Alguns d’aquests instruments, recorden, tradicionalment «només els podien sonar homes», un fet que dona al projecte una lectura afegida: dues creadores joves entren en un espai musical on la transmissió també havia estat marcada pel gènere.
L’arannà no es deixa tancar fàcilment en una etiqueta. Accepten que hi ha cançó d’autor, pop electrònic i experimentació, però prefereixen parlar d’una recerca emocional. «El que intentem és fer cançons que siguin emocionants en el moment d’escoltar-les i emocionants en el moment de pensar-les.» En el cas del cant redoblat, aquesta emoció sembla travessar fins i tot la comprensió lingüística: «Molta gent ens ha dit que no havia sentit mai això, però de cop ha sentit com una cosa molt emocionant, com si ho portés a dins.»
La llengua també hi pesa. Magrinyà és castellanoparlant d’origen i ho expressa sense ambigüitats: «Per a mi el més fàcil hauria estat fer cançons en castellà.» Per això la tria del català no és només natural, sinó també conscient: «És una decisió totalment pensada i és per militància», afirmen. Turmarí fa servir l’arrel per trobar un lloc des d’on cantar avui: «És en aquesta arrel que hi trobem els fonaments», diuen. És precisament aquí on L’arannà connecta amb el present de la música d’arrel: no vol tornar enrere, vol descobrir què pot sostenir encara una veu antiga quan passa per un cos, una llengua i una electrònica d’ara.
Darrer clip de L’Arnanà a Youtube: https://youtu.be/e20hsHuNAIo?si=zP3AnOO6Xk_eLNhF
Enllaços útils: