Autoria
Hi ha debats que es guanyen amb por i es perden amb dades. El dels habitatges d’ús turístic a Catalunya és, ara mateix, un d’aquests debats.
Des de fa anys, el relat dominant és simple i efectiu: els HUTs (acrònim d’Habitatges d’Ús Turístic) expulsen veïns, destrossen barris, inflen preus i haurien de desaparèixer o reduir-se dràsticament. És un relat que funciona políticament, que omple titulars i que genera consens fàcil. Té un sol problema: quan s’analitza amb dades, la realitat és molt més complexa.
Ara, per primera vegada a Catalunya, tenim dades.
L’Ajuntament de l’Escala (Alt Empordà), amb el suport de BIM Consultors, acaba de presentar un estudi pioner sobre capacitat municipal en habitatges d’ús turístic. Noranta pàgines de metodologia triangulada: Registre de Turisme de Catalunya, dades de l’INE, dades de mobilitat turística del sistema DATUR basades en telefonia mòbil, i web scraping de les principals plataformes digitals de comercialització.
El resultat és una radiografia precisa d’un fenomen que el debat públic feia anys que estava tractant amb impressionisme.
Les conclusions hauria d’incomodar tant els que volen eliminar els HUTs com els que els volen preservar sense cap condició.
L’Escala té 3.241 habitatges d’ús turístic registrats al Registre de Turisme de Catalunya. Però les dades de l’INE i del web scraping de plataformes indiquen que entre 1.100 i 1.630 estan efectivament comercialitzats en algun moment de l’any. És a dir: entre el 50% i el 66% dels HUTs registrats administrativament no apareixen actius en cap plataforma digital en cap moment de l’any.
Regular sense fer aquesta distinció és, en el millor dels casos, imprecís. En el pitjor, és injust.
L’agost de 2025, l’Escala va registrar 77.021 visitants. La capacitat teòrica de l’oferta reglada — 22 hotels, 5 càmpings i 4 establiments d’apartaments turístics — és d’aproximadament 40.400 turistes mensuals en condicions òptimes. La diferència és de 36.621 persones, equivalent a un 91% per sobre de la capacitat màxima de l’allotjament reglat.
Afirmar que els HUTs absorbeixen la demanda que l’oferta reglada no pot atendre no és una valoració política. És una constatació aritmètica.
17.501 places potencials en HUTs, enfront de 7.286 places en l’oferta reglada tradicional. Set de cada deu places turístiques de l’Escala estan en habitatges d’ús turístic. Això no és el resultat de la irrupció de les plataformes digitals a partir de 2010. És el resultat de dècades de creixement urbanístic orientat a l’habitatge vacacional.
El cens de 2021 confirma que el 74,2% dels habitatges de l’Escala no són residència principal. L’Escala no és un municipi amb turisme residencial; és un municipi turístic i residencial per estructura territorial. La diferència no és semàntica: determina quines polítiques són possibles i quines no.
Els habitatges efectivament actius a les plataformes generen uns ingressos directes de lloguer estimats en setze milions d’euros anuals. Amb l’efecte multiplicador sobre restaurants, comerços, activitats i serveis, l’impacte total s’estima de manera conservadora entre quaranta i cinquanta milions d’euros anuals.
L’Escala és, a més, la quarta destinació amb una tarifa diària mitjana més alta entre els deu principals municipis turístics de Catalunya: 155,61€ per nit, per davant de Roses, Salou i Castelló d’Empúries. Un creixement interanual del +17,4% en tarifa confirma que el sector no s’estanca, sinó que es revalora.
Més del 30% dels habitatges comercialitzats estan en mans de menys de vint operadors professionals. Els deu principals gestors concentren al voltant del 39% del mercat actiu. Això té una implicació directa per a la política municipal: no cal perseguir 3.241 propietaris individuals. Cal establir un marc de col·laboració amb els principals operadors.
Aquí cal ser honestos. L’estudi reconeix que a l’Escala existeix una pressió estructural permanent sobre l’habitatge. Però la causalitat exclusiva sobre els HUTs és una simplificació. Les segones residències no explotades turísticament representen un volum molt superior al parc d’HUTs actius.
Limitar els HUTs sense una política paral·lela d’incentius al mercat de lloguer residencial pot generar costos econòmics reals sense produir els beneficis esperats sobre l’accés a l’habitatge.
Hi ha debats que es guanyen amb por i es perden amb dades. El dels habitatges d’ús turístic a Catalunya és, ara mateix, un d’aquests debats.
Des de fa anys, el relat dominant és simple i efectiu: els HUTs (acrònim d’Habitatges d’Ús Turístic) expulsen veïns, destrossen barris, inflen preus i haurien de desaparèixer o reduir-se dràsticament. És un relat que funciona políticament, que omple titulars i que genera consens fàcil. Té un sol problema: quan s’analitza amb dades, la realitat és molt més complexa.
Ara, per primera vegada a Catalunya, tenim dades.
L’Ajuntament de l’Escala (Alt Empordà), amb el suport de BIM Consultors, acaba de presentar un estudi pioner sobre capacitat municipal en habitatges d’ús turístic. Noranta pàgines de metodologia triangulada: Registre de Turisme de Catalunya, dades de l’INE, dades de mobilitat turística del sistema DATUR basades en telefonia mòbil, i web scraping de les principals plataformes digitals de comercialització.
El resultat és una radiografia precisa d’un fenomen que el debat públic feia anys que estava tractant amb impressionisme.
Les conclusions hauria d’incomodar tant els que volen eliminar els HUTs com els que els volen preservar sense cap condició.
L’Escala té 3.241 habitatges d’ús turístic registrats al Registre de Turisme de Catalunya. Però les dades de l’INE i del web scraping de plataformes indiquen que entre 1.100 i 1.630 estan efectivament comercialitzats en algun moment de l’any. És a dir: entre el 50% i el 66% dels HUTs registrats administrativament no apareixen actius en cap plataforma digital en cap moment de l’any.
Regular sense fer aquesta distinció és, en el millor dels casos, imprecís. En el pitjor, és injust.
L’agost de 2025, l’Escala va registrar 77.021 visitants. La capacitat teòrica de l’oferta reglada — 22 hotels, 5 càmpings i 4 establiments d’apartaments turístics — és d’aproximadament 40.400 turistes mensuals en condicions òptimes. La diferència és de 36.621 persones, equivalent a un 91% per sobre de la capacitat màxima de l’allotjament reglat.
Afirmar que els HUTs absorbeixen la demanda que l’oferta reglada no pot atendre no és una valoració política. És una constatació aritmètica.
17.501 places potencials en HUTs, enfront de 7.286 places en l’oferta reglada tradicional. Set de cada deu places turístiques de l’Escala estan en habitatges d’ús turístic. Això no és el resultat de la irrupció de les plataformes digitals a partir de 2010. És el resultat de dècades de creixement urbanístic orientat a l’habitatge vacacional.
El cens de 2021 confirma que el 74,2% dels habitatges de l’Escala no són residència principal. L’Escala no és un municipi amb turisme residencial; és un municipi turístic i residencial per estructura territorial. La diferència no és semàntica: determina quines polítiques són possibles i quines no.
Els habitatges efectivament actius a les plataformes generen uns ingressos directes de lloguer estimats en setze milions d’euros anuals. Amb l’efecte multiplicador sobre restaurants, comerços, activitats i serveis, l’impacte total s’estima de manera conservadora entre quaranta i cinquanta milions d’euros anuals.
L’Escala és, a més, la quarta destinació amb una tarifa diària mitjana més alta entre els deu principals municipis turístics de Catalunya: 155,61€ per nit, per davant de Roses, Salou i Castelló d’Empúries. Un creixement interanual del +17,4% en tarifa confirma que el sector no s’estanca, sinó que es revalora.
Més del 30% dels habitatges comercialitzats estan en mans de menys de vint operadors professionals. Els deu principals gestors concentren al voltant del 39% del mercat actiu. Això té una implicació directa per a la política municipal: no cal perseguir 3.241 propietaris individuals. Cal establir un marc de col·laboració amb els principals operadors.
Aquí cal ser honestos. L’estudi reconeix que a l’Escala existeix una pressió estructural permanent sobre l’habitatge. Però la causalitat exclusiva sobre els HUTs és una simplificació. Les segones residències no explotades turísticament representen un volum molt superior al parc d’HUTs actius.
Limitar els HUTs sense una política paral·lela d’incentius al mercat de lloguer residencial pot generar costos econòmics reals sense produir els beneficis esperats sobre l’accés a l’habitatge.
El novembre de 2023, la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret Llei 3/2023, que introdueix el canvi regulador més transcendent en la gestió dels HUTs de les darreres dècades. Afecta 262 municipis catalans. El Tribunal Constitucional n’ha avalat la constitucionalitat el març de 2025.
La norma estableix que en aquests municipis l’ús d’HUTs només serà compatible amb l’ús d’habitatge si el planejament urbanístic general ho preveu expressament. I, en cap cas, no es podran atorgar més de deu llicències d’HUTs per cada 100 habitants.
Per a l’Escala, la implicació és brutal: amb uns 11.000 habitants, el topall legal implicaria un màxim d’uns 1.100 HUTs. El municipi en té 3.241 registrats. El règim transitori per als HUTs existents amb llicència vigent dura cinc anys, fins al novembre de 2028.
El Decret no obliga els municipis a reduir el parc existent de manera immediata. El que fa és donar-los, per primera vegada en la història recent de Catalunya, la capacitat real de decidir on, quants i en quines condicions poden operar els HUTs al seu terme municipal. Això és una oportunitat enorme. Com totes les oportunitats enormes, pot desaprofitar-se.
El novembre de 2023, la Generalitat de Catalunya va aprovar el Decret Llei 3/2023, que introdueix el canvi regulador més transcendent en la gestió dels HUTs de les darreres dècades. Afecta 262 municipis catalans. El Tribunal Constitucional n’ha avalat la constitucionalitat el març de 2025.
La norma estableix que en aquests municipis l’ús d’HUTs només serà compatible amb l’ús d’habitatge si el planejament urbanístic general ho preveu expressament. I, en cap cas, no es podran atorgar més de deu llicències d’HUTs per cada 100 habitants.
Per a l’Escala, la implicació és brutal: amb uns 11.000 habitants, el topall legal implicaria un màxim d’uns 1.100 HUTs. El municipi en té 3.241 registrats. El règim transitori per als HUTs existents amb llicència vigent dura cinc anys, fins al novembre de 2028.
El Decret no obliga els municipis a reduir el parc existent de manera immediata. El que fa és donar-los, per primera vegada en la història recent de Catalunya, la capacitat real de decidir on, quants i en quines condicions poden operar els HUTs al seu terme municipal. Això és una oportunitat enorme. Com totes les oportunitats enormes, pot desaprofitar-se.
L’error sistèmic del debat sobre els HUTs a Catalunya no és ideològic, és metodològic.
Les decisions de política pública s’estan prenent —o s’estan evitant— sense disposar d’una diagnosi rigorosa de la situació real. Es confon «HUT registrat» amb «HUT en funcionament». Es confon «problema d’habitatge» amb «problema causat pels HUTs». Es confon «reduir HUTs» amb «augmentar habitatge assequible».
Mentrestant, els ajuntaments estan atrapats entre la pressió política per actuar i la manca d’instruments tècnics per actuar bé. Molts temen prendre decisions que el 2028 es revelin equivocades, però l’alternativa —no decidir— és igualment perillosa.
El que l’Escala ha fet és el que hauria de fer qualsevol municipi afectat pel Decret 3/2023: encarregar una diagnosi rigorosa abans de legislar. Analitzar quants HUTs estan realment actius, en quines zones es concentren, quin impacte econòmic generen, quina demanda turística absorbeixen i quin és l’impacte real sobre el mercat residencial. A partir d’aquí, es pot dissenyar un model propi de regulació. Zonificat. Gradual. Basat en dades. Amb mesures quirúrgiques en lloc de catifa.
El repte real és més complex i més interessant que el relat dominant: com gestionar de manera intel·ligent un sector que és alhora imprescindible per al model turístic de moltes destinacions catalanes, i potencialment problemàtic per a la cohesió social i l’accés a l’habitatge d’una part de la seva població.
La resposta no és bandejar-lo. Ni tampoc preservar-lo sense condicions. La resposta és gestionar-lo amb les eines adequades: dades fiables, zonificació diferenciada, col·laboració amb els operadors, criteris de qualitat, i una política d’habitatge paral·lela que no depengui exclusivament de retirar llicències turístiques per generar oferta residencial.
L’error sistèmic del debat sobre els HUTs a Catalunya no és ideològic, és metodològic.
Les decisions de política pública s’estan prenent —o s’estan evitant— sense disposar d’una diagnosi rigorosa de la situació real. Es confon «HUT registrat» amb «HUT en funcionament». Es confon «problema d’habitatge» amb «problema causat pels HUTs». Es confon «reduir HUTs» amb «augmentar habitatge assequible».
Mentrestant, els ajuntaments estan atrapats entre la pressió política per actuar i la manca d’instruments tècnics per actuar bé. Molts temen prendre decisions que el 2028 es revelin equivocades, però l’alternativa —no decidir— és igualment perillosa.
El que l’Escala ha fet és el que hauria de fer qualsevol municipi afectat pel Decret 3/2023: encarregar una diagnosi rigorosa abans de legislar. Analitzar quants HUTs estan realment actius, en quines zones es concentren, quin impacte econòmic generen, quina demanda turística absorbeixen i quin és l’impacte real sobre el mercat residencial. A partir d’aquí, es pot dissenyar un model propi de regulació. Zonificat. Gradual. Basat en dades. Amb mesures quirúrgiques en lloc de catifa.
El repte real és més complex i més interessant que el relat dominant: com gestionar de manera intel·ligent un sector que és alhora imprescindible per al model turístic de moltes destinacions catalanes, i potencialment problemàtic per a la cohesió social i l’accés a l’habitatge d’una part de la seva població.
La resposta no és bandejar-lo. Ni tampoc preservar-lo sense condicions. La resposta és gestionar-lo amb les eines adequades: dades fiables, zonificació diferenciada, col·laboració amb els operadors, criteris de qualitat, i una política d’habitatge paral·lela que no depengui exclusivament de retirar llicències turístiques per generar oferta residencial.