L’espai on els pensaments es destil·len en paraules

«Vull dir-t’ho amb paraules» és l’eslògan de l’Aula d’Escriptura Vicenç Pagès Jordà. Aquest anunci reflecteix la necessitat d’expressió, l’espurna elemental en tot procés d’escriptura. Quan sentim la urgència de plasmar per escrit els nostres pensaments, és perquè necessitem compartir allò que portem «a dins», expandir-ho en l’alteritat, diguem-ne. Perquè les experiències personals ens defineixen i, ben mirat, ens recorden que existim i les contem perquè ens passen. No sé què fa omplir-nos de coratge per narrar-les, per transformar-les en una altra cosa, en una entitat feta dels matisos i interaccions dels grups de signes-per-ser-compartits, les paraules.

La gràcia d’aquesta necessitat d’expressió és que resulta vinculant. Que, encara que estripem el paper, quedem units, d’alguna manera, a les paraules que acabem de convocar. Perquè tot acte d’escriptura tracta d’una convocatòria emocional a l’altre —encara que aquest altre sigui només un lector ideal, un nosaltres projectat amb qui dialoguem en silenci—. Tanmateix, hi ha una forma concreta d’escriptura en què això es manifesta clarament i engresca a prendre’n partit. On l’altre espera el que tu escrius, a vegades i anant bé, amb candeletes: parlo del gènere epistolar. L’únic gènere que mobilitza per naturalesa l’alegria de donar i de rebre.

La literatura epistolar és un gènere literari que imita l’estil directe de les cartes, diaris o intercanvis escrits entre personatges. Molts autors han fet servir aquest format per dotar els seus personatges d’una veu íntima, apropant-nos al seu magí. Em ve al cap 84, Charing Cross Road de Helene Hanff, on som testimonis de la relació epistolar entre una lectora nord-americana (la mateixa Hanff) i un llibreter londinenc durant més de vint anys. És preciosa, divertida i delicada. És versemblant, sobretot perquè són realment les seves cartes, uns bocins de vida amb els seus forats seleccionats per un editor amb talent.

Moltes altres obres que s’apunten al carro del gènere epistolar ens recorden que la correspondència no és només un mitjà de comunicació, sinó també una eina per preservar la memòria i la història dins d’un sobre que viatja primer i perdura després (dins un calaix, tancat amb clau, a vegades; o al cor d’algú, bategant amb la sang). Segur que, si grateu, recordareu un munt d’històries presentades en format epistolar, tant en la literatura com en el cinema. Totes ens transmeten un missatge comú: mai deixarem de necessitar espais de comunicació profunda i significativa. El vincle epistolar és, en essència, una màgia intangible que transcendeix el paper i la tinta. Un diàleg en absència compensada. Un espai on els pensaments es destil·len en paraules, i on cada frase porta una càrrega de significat que la immediatesa d’avui (l’avui digital, l’avui planetari) sovint dissipa. En una carta, la veu de qui escriu adquireix un to on ressona l’interior, fet que permet una comunicació franca i profunda (bé, això depenent de les llums de qui escriu i qui llegeix, com sempre).

El gènere epistolar, més enllà de la seva dimensió literària, pot esdevenir una eina per enfortir vincles comunitaris. Un exemple que he conegut recentment és el projecte Cartegem-nos de Vilablareix, que connecta alumnes de l’institut d’aquest poble amb la gent gran del municipi mitjançant cartes. El Cartegem-nos és un tàndem fabulós d’aprenentatge i servei que busca pal·liar la solitud i fomentar la comunicació entre generacions que rarament fan servir el mateix vocabulari, expressions i cadència; que rarament troben moments en aquest present que passa tan de pressa per parlar tranquil·lament; que rarament s’escriuen. Me’n va parlar en Llorenç, company del club de lectura, que es va cartejar (i em consta que encara ho fa!) amb un nano de l’institut. A les seves cartes, evocava el poble de la seva infància, Salitja, mentre el noi relatava la seva realitat quotidiana. La carta d’en Llorenç parlava de nens que paraven de jugar a futbol per deixar passar els carros. Nens que buscaven prats i fondalades per poder continuar xutant. Nens que, quan es van fer grans, van recordar aquells dies, la vida que els donava moure’s i guimbar pels carrers del seu petit món, la importància per a la salut de tot plegat… Nens que es van fer grans i que a través de l’escriptura pausada ensenyen als joves del futur a dir l’essencial amb paraules.