La sardana i la trama russa del Procés

Diu la llegenda que quan el compositor rus Ígor Stravinski va visitar Catalunya el 1924, entre les activitats programades hi havia una visita a l’Ateneu Barcelonès. Potser imbuït pel romanticisme inherent al jardinet de la magna institució, va escoltar (o li van fer escoltar) algunes sardanes. I sembla que va quedar impressionat amb la composició Juny de Juli Garreta, fins al punt que, després de l’últim acord, va exclamar: «Més Garreta». Malauradament, Stravinski no sabia que els catalans som experts en l’art de menysprear les coses nostres, siguin la sardana, la literatura, la llengua, la història o el sexe dels àngels. I és ben simptomàtic que la sardana i la cobla, que a final del segle XIX i començament del XX eren símbols del catalanisme i elements cabdals de la cultura popular en una Catalunya que lluitava per renéixer, un segle més tard, en una Catalunya que lluita per no desaparèixer, s’hagin convertit gairebé en una nosa per als profetes del sacrosant i espanyolíssim universalisme. Fa poc més de cent anys, gràcies sobretot al projecte modernitzador del Noucentisme, la sardana va aconseguir fer el salt de l’àmbit més tradicional i popular al més artístic, i la música per a cobla va incorporar-se a les sales de concert, amb unes composicions homologables a qualsevol repertori de música simfònica. Un capteniment semblant va empènyer Stravinski a incorporar expressions musicals tradicionals russes a les seves obres.

Avui, però, què en queda, de la sardana i del món de la cobla en conjunt? Per quin motiu s’accepta amb entusiasme el ball de bastons, els castells o els correfocs i, en canvi, s’arrufa el nas (i, de passada, els pensaments) quan se sent la paraula sardana? És veritat que en el món de la sardana els genis mai no han tingut gaire bon predicament. Els Garreta, Toldrà, Serra, Lamote de Grignon, Puigferrer o el mateix Pau Casals no han trobat mai gaire reconeixement entre els militants de la barroeria sardanista, que menyspreen allò que diuen defensar i limiten la sardana a quatre cops de peu, però tampoc entre els amants d’una presumpta i elitista puresa creativa arraulits als entramats hispanocèntrics del Liceu. Hi ha, de fet, una percepció segons la qual la música de qualitat per a cobla només pot tenir repercussió en sectes minoritàries d’indígenes en vies d’extinció. Si afegim a aquest fet la proliferació de nous valors de la música pop d’ascendència flamenca amb aspiracions de nacionalcatòlica universalitat (embolcallats fins i tot amb un hàbit ben vistós), potser hauríem de reconèixer que la música per a cobla no té cap més alternativa que desaparèixer, tret que abraci un mestissatge neofranquista que la toleri, com podria ser la comunió de la tenora amb una banya de toro, el flabiol i el tamborí entrenuats amb el nus gordià de l’escut gallinaci del dictador o el fiscorn amb l’embocadura saturada de ventositats dels preservadors esquerranosos de la multiculturalitat ibèrica. O això o diluir-se en el no-res amb molta pena i poca glòria, per més que The Tyets, en aparença i a la seva manera, hagin tornat a posar en el mapa catalanesc la sardana. Els desmemoriats d’aquesta nostra «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria» haurien de saber que ja s’havien desenvolupat iniciatives per l’estil, però sembla que ningú se’n recorda: la Dharma i la cobla Mediterrània van fusionar sardana i rock, i Santi Arisa, amb la Sardanova, va elevar la música per a cobla al capdamunt de la creativitat. De ben poca cosa va servir. Ja ho diuen, ja, que el dictador sabia perfectament de quin mal han de morir els catalans. ¿O no és ben simptomàtic que el franquisme prohibís durant un temps la sardana (i composicions sacrílegues com ara La Santa Espina) i ara, a l’empara d’una democràcia que coixeja pertot arreu, s’hagi pràcticament desterrat de la normalitat cultural catalana, tot seguint uns postulats que la reclouen en un pou sense fons de cosa folklòrica irrellevant que el dictador aplaudiria? 

És clar que el món de la música per a cobla és només la branca més feble d’un país que agonitza. Ja fa temps que la llengua (i tot allò que l’hauria de sostenir, com ara l’escola) fa equilibris sobre la corda fluixa de la ignorància i la deixadesa dels mateixos catalans. La sala de màquines dels estats espanyol i francès, amb armes de tota mena, les que coneixem i les que van creant sobre la marxa i ignorem, està ben greixada, i s’adapta a aquest ritme demencial dels temps. I utilitzen tot el poder que tenen, el de la repressió directa i el de la indirecta. El totalitarisme que apliquen en la història, la llengua i la cultura dels Països Catalans el tenim ben inoculat, però, per si de cas, sempre ens el recorden, encara que el disfressin de multiculturalitat inclusiva. En el cas concret de l’Estat espanyol, l’espoliació cultural sistemàtica, que cada any augmenta, és una sangonera que xucla i xucla sense parar, i fa que el país es vagi endormiscant en una mena d’estat comatós. És com una persistent pedregada estiuenca que no només soscava la sardana i altres manifestacions culturals, sinó també les escoles, els hospitals, els trens, les carreteres, els camps, la mar… tot allò que és essencial en la nostra vida quotidiana. Amb altres paraules: el que és bàsic ens desapareix de les mans. No cal donar-hi gaires voltes: l’imperialisme espanyol, amb la complicitat de molts catalans universals asimptomàtics, és devastador. Suma i suma, o, més ben dit, resta i resta i torna a restar.

Però això, que és molt, no ho és tot. En cada àmbit en què la catalanitat troba un espai per a expressar-se, planifiquen una estratègia per a combatre-la. Amb la sardana ho han tingut molt fàcil. Un altre dels objectius és Sant Jordi i tot allò que representa, que deu ser una de les dianes que han esculpit més bé durant els últims anys. En aquesta data assenyalada del calendari, el llibre català és al centre del que som com a nació, i no pas perquè sí, però fa temps que no deixen d’empènyer per desplaçar-lo a favor del castellà. Han decidit que ja n’hi ha prou, que el llibre en català ha de tornar a les catacumbes. Com la sardana. I el desembarcament espanyol és constant per conquerir el mercat i soterrar l’impacte dels llibres en català. El món editorial espanyol s’ha focalitzat en aquesta data per acaparar l’efecte mediàtic, per minimitzar el món del llibre en català, i no hi estalvia cap recurs. Al contrari, hi concentra tota l’artilleria disponible. Les accions són nombroses. L’any passat ja vam sentir un insigne alcalde promocionant la literatura hispanoamericana i silenciant la catalana amb l’objectiu de desnacionalitzar el país. I aquest any, just a les portes de Sant Jordi, l’espanyolitat va aterrar a Barcelona, presidida pel cappare d’AENA, amb un premi galàctic d’un milió d’euros per a narrativa en llengua espanyola. ¿Hi ha algú que dubti que aquesta promoció s’articula contra la catalanitat de Sant Jordi? De fet, ho han expressat ben explícitament: el premi sempre es lliurarà a Barcelona. Queda clar, doncs, que el seu objectiu prioritari és cruspir-se el Sant Jordi de les lletres catalanes, reconvertir-lo i reescriure la història. I deixar-nos les engrunes. I que tot plegat acabi provocant que cada any es venguin més llibres en castellà i menys en català. S’ha d’afegir a tot això el fet que, en nom del que anomenen «realitat lingüística», també algunes patums de l’espectre literari i cinematogràfic català, encimbellades al Parnàs dels immortals per determinades elits, hi col·laboren i assumeixen el bilingüisme (o sigui, la castellanització) de les seves obres com un procés ineludible, sense aturar-se a reflexionar que si a Catalunya es parla castellà és perquè la llibertat dels catalans ha estat trepitjada i trossejada amb violència de manera premeditada. En nom d’una presumpta naturalitat lingüística s’amaga l’assimilació castellana. Sí, tots sabem que els dinosaures ja parlaven castellà (potser per això es van extingir), però això no ha de ser cap obstacle perquè les orenetes nostrades es rebel·lin contra aquesta herència i s’expressin en català, fins i tot cantussejant alguna sardana. Segons Simone de Beauvoir, «el problema de les dones sempre ha estat un problema d’homes». Substituïu dones per catalans i homes per espanyols i arribareu a la conclusió que el colonialisme espanyol sempre es disfressa de retrobament cultural per amagar una voluntat destructiva contra tot el sospitós de ser massa català. I la creació en llengua catalana hauria de ser un mirall on contradir aquesta realitat i no pas solidificar-la.

I torno a la sardana. La música per a cobla en conjunt representa, com la llengua, allò que som, o una part d’allò que som, però en el món de la cultureta acomplexada i desarrelada del nostre país tot pot ser qüestionat, tret del bilingüisme i les expressions musicals d’arrel espanyola, i, precisament per aquest motiu, la música per a cobla es considera un fenomen arcaic que no respon a les exigències d’un món globalitzat que ha adoptat la llengua i la música d’un imperi on, encara avui, mai no es pon ni el sol ni el 155. Si Stravinski alcés el cap ja no reclamaria «Més Garreta», sinó que es limitaria a badallar i fugir cames ajudeu-me a la vista de tanta buidor promoguda pel colonialisme espanyol.

Hi ha encara una última consideració que no s’ha de menystenir. I és que, si analitzem amb una mica de perspectiva històrica els esdeveniments de l’últim segle, sempre ens quedarà un dubte transcendental en relació amb la sardana: ¿i si Garreta, al cel sia, va ser l’ideòleg i el responsable primigeni de la trama russa del Procés i Stravinski, també al cel sia, el col·laborador necessari? La justícia espanyola, sempre tan primmirada, és possible que ja ho hagi investigat, i no es pot descartar tampoc que hagi infectat amb algun programa espia les partitures dels dos compositors. No dubteu que, en cas que hi trobin alguna dissonància separatista, els aplicaran la llei antiterrorista sense dret a l’amnistia. A ells i a la sardana. Això sí, a peu de nínxol.